Poques coses hi ha tan cobejades, tan etèries i tan difícils de definir com la felicitat. Però precisament aquest va ser el repte que va imposar el director d'El Punt Avui, Xevi Xirgo, als sis participants en el debat Converses del Banc Sabadell que impulsa aquest diari i que es fan a l'Hotel España, una joia modernista al cor de Barcelona.

Va obrir el foc Albert Figueres, metge professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i autor de diversos llibres sobre la felicitat, la qual va definir com “una mena de trencaclosques amb diferents components”. Des de com un es troba amb si mateix fins al seu encaix en la societat. Ser feliç és saludable i per això, des de fa unes dècades, des del punt de vista mèdic és dóna valor a les coses positives. Es tracta de fer un pas i “no tenir present només allò que ens produeix malaltia”, diu Figueres, sinó també “allò que ens produeix salut”.

Per Victòria Molins, monja dedicada a ajudar els més desafavorits des del seu pis del Raval, la felicitat és “un estat de vida que costa molt d'assolir”. “Jo n'he pagat un preu molt alt”, assegura. Molins explica que s'ho ha passat “molt malament”. “Ser monja als anys 50 i 60, per a una persona simpàtica i alegre com jo, era molt dur”. “L'Església –explica– dedica molt poc temps a la positivitat i això que Jesús va portar un bona notícia: “Sereu feliços. En canvi, s'han ensenyat molt més els manaments, les prohibicions, que les benaurances.”

Des d'un altre punt de vista, Jaume Mateu, més conegut com Tortell Poltrona, que es guanya la vida fent feliç la gent, té clar que diners i felicitat no tenen res a veure i per això sentencia: “El gran engany de la nostra societat és que la felicitat es pot comprar.” Ho exemplifica recordant què diuen els cubans dels europeus, que treballen en coses que no els agraden per comprar coses que no necessiten. Això, per ell, és vendre's la vida per buscar la felicitat on ho hi és. Parla de la felicitat ètica, de la felicitat justa i de la felicitat dels nens i resumeix el concepte dient que ser feliç es “saber viure sense tenir por”.

Tornem a l'etern dilema entre diners i felicitat. Emili Pascual, director d'Employer Branding del grup Banc Sabadell, expert en qüestions de diners, aclareix que “fa temps que se sap que no és més feliç qui més diners té, sinó qui menys en necessita, qui millor ús en fa per ser feliç”. I com viuen la felicitat els professionals d'una cosa tan desitjada i amb tan mala premsa alhora com els diners? “Abans de la crisi, els empleats de banca compartien la felicitat de les persones que firmaven la hipoteca, ja que, per a ells, era el seu projecte de vida.” “El banc –afegeix– ajuda les persones a assolir etapes vitals.”

Antoni Bolinches, psicòleg, creador de la Teràpia Vital i autor de molts llibres que parlen sobre la felicitat, considera que l'actual model de societat és un “dificultador de felicitat” i per això calen mecanismes que la facilitin. La seva és, potser, una definició més teòrica del concepte i, de fet, recorre a les paraules de Kant, que diu que “la felicitat és l'estat d'un ésser en el món en el qual en el conjunt de la seva existència tot li ha anat segons el seu desig i voluntat”. A partir d'aquí la felicitat que defensa Bolinches es basa, sobretot, en la congruència: “Cal entendre la felicitat com una base sobre la qual caminem i aquesta base seria la congruència, resolent les contradiccions internes i trobant l'harmonia interior.” Això explicaria, segons el creador de la Teràpia Vital, perquè molta gent reconeix que no s'entén a ella mateixa: perquè els falta aquesta congruència interna que cal trobar. A partir d'aquí ser feliç se simplifica: “La felicitat és caminar sobre dues cames: la de la realització personal i la de l'amor harmònic.” Com s'aconsegueix això? Segons Bolinches, la clau seria “l'egoisme positiu, que és aquella manera de mostrar l'egoisme que et permet ser feliç a tu sense perjudicar la felicitat del proïsme”.

Francesc Miralles, escriptor i autor de diversos llibres sobre la felicitat, alerta de les dificultats que posa l'entorn a la felicitat. “És molt fàcil ser bo des de dalt d'una muntanya –diu Miralles en referència a la proverbial pau d'esperit dels ermitans–, però és difícil ser feliç a les vuit del matí al metro amb la gent que s'empeny.” Per la seva experiència en aquest camp, Miralles ha arribat a la conclusió que el millor camí per a la felicitat és “oblidar-se d'un mateix”. Les persones que inverteixen molt de temps autoanalitzant-se, assegura Miralles, viuen en una mena d'“aigües estancades” que no afavoreixen la seva felicitat. En canvi, per als qui són “útils als altres” “l'aigua corre” i en surten més beneficiats. “La felicitat –afegeix Miralles– sovint consisteix a desaprendre”, a desfer-se de les “capes” de responsabilitat i prejudicis que ens hem autoimposat. Els animals, explica Miralles, “són més feliços que les persones perquè no busquen una explicació a tot”. Posa com a exemple el comportament d'un gat: “Si un gat veu moure's una pilota, hi corre al darrere. En canvi, una persona el que fa és mirar d'on ve la pilota. Busca una explicació a tot.”

El cert és que la societat no sembla que ajudi gens a desaprendre, si més no, a deixar de banda les coses de les quals es podria prescindir. “Ser feliç en societats primitives és més fàcil perquè la felicitat consisteix a cobrir les necessitats bàsiques. Les societats més desenvolupades ens hem desnaturalitzat, hem creat societats artificials i cal que retrobem els orígens”, alerta Bolinches.

Jaume Mateu coincideix amb Bolinches. “Aquí hi ha una tristesa que em fa plorar. No sé si el contrari de la felicitat és la tristesa però jo he estat en 39 expedicions de guerra i allí la gent no té res però canten, ballen, s'estimen i fan grans funerals”, explica sobre les seves experiències amb Pallassos Sense Fronteres.

Amb l'Església, passa una cosa semblant. “Al Tercer Món –explica Victòria Molins– el Déu o els déus en què creu la gent són un motiu d'esperança. Jo he vist misses plenes d'alegria a Nicaragua. En canvi, vas a una església d'aquí i veus la gent recitant”. Pascual il·lustra amb un exemple la manca de naturalitat de moltes relacions d'avui dia: “Molts pares es passen tot el partit de futbol dels seus fills gravant-los amb el seu mòbil. No els miren.”

Miralles creu que la sofisticació excessiva de la vida quotidiana ens ha dut a una “societat de la dispersió”. Paradoxalment, reflexiona, “ara treballem més lents perquè fem cinc o sis coses alhora: mirant el Twitter, Facebook... Estem més esgotats i el nostre rendiment és menor.”

Figueres reflexiona sobre un altre fenomen plenament actual: “La vida es pot viure en passat, en present i en futur i la societat ens porta a conjugar la vida en temps futur.” “Estem a carnaval –exemplifica– i ja ens fan pensar on anirem per Setmana Santa.” “Tot això va en detriment de viure el present”, resumeix Figueres.

“Vol dir tot això que els pobres són més feliços”, etziba, provocatiu, el director d'El Punt Avui i moderador del debat, Xevi Xirgo. No, de cap manera, intervé Molins, “no tenir diners porta moltes desgràcies”, però no n'hi ha prou amb tenir-ne. Molins explica el cas de moltes de les persones sense recursos amb què tracta habitualment. “Un marginat viu al dia. Cobra, es gasta els diners i demà ja ho veurem”, relata Molins, que, entre altres coses, per ser feliç recomana “no jutjar els altres”. Ella predica amb l'exemple i no ho fa amb els presos que sovint visita: “Ells ja han estat jutjats.”

Hi ha alguna fórmula per ser feliços? Segons Pascual, el secret és ben a prop seu. “Tinc dos fills de sis anys i veig la felicitat en els seus ulls”, afirma. En la mateixa línia s'expressa també Miralles, que, igual que Molins, desaconsella vivament “jutjar i etiquetar” els altres. Del que es tracta –diuen tots dos– és de “fruir amb les coses boniques.”

Pel pallasso Tortell Poltrona, naturalment, la mare dels ous rau en “el sentit de l'humor”, que dóna el “bagatge” necessari per “arribar a la felicitat”. “S'haurien d'ensenyar més el sentit comú i el sentit de l'humor”, reivindica. A Molins, ha estat el sentit de l'humor. “Hi ha monges que s'han amargat tota la vida. Jo, tot el que no es pot posar enlloc més, ho llenço al sac del sentit de l'humor.”

El millor de tot és que de tot se'n pot treure profit. “Els bons moments són per gaudir i els mals moments, per aprendre”, sentencia Bolinches, que recorda que “l'optimista té més possibilitats de ser feliç que el pessimista”. A més, això de la felicitat és, en part, objectivable. “Els polítics podrien prendre mesures perquè la gent fos més feliç, assegura Figueres. “Hi ha eines i elements per mesurar la felicitat. Per exemple, s'ha demostrat que un nen té un rendiment diferent a l'escola si per arribar-hi passa pel mig d'un parc amb arbres o bé si ho fa pel mig d'una plaça de ciment.”

Tan senzill que sembla i tan complicat que ho fem tot plegat.