Societat

Depuració, el ciment d'Espanya

Els militars rebels van donar senyals clars que ells no obririen un parèntesi, com el del general Primo de Rivera, després del qual retornaria la democràcia i la disbauxa lliberal

Que la justíciade Franco seria una
farsa ja havia quedat
de manifest a l'inici mateix del conflicte
L'ànsia depuradora
va arribar a extrems ridículs. També en van ser víctimes àrbitres i esportistes professionals

El general Emilio Mola va amenaçar els primers dies de la guerra: “Qualsevol que sigui obertament o secretament defensor del Front Popular, ha de ser afusellat. [...] Cal sembrar el terror, deixar sensació de domini eliminant sense escrúpols ni vacil·lació tots els que no pensin com nosaltres.” La repressió no seria un fet accidental, sinó el ciment de la Nueva España.

El règim feixista va fer una depuració generalitzada. Dels funcionaris, però també dels treballadors dels serveis públics i de les empreses privades; fins i tot dels pensionistes. Calia fer-hi una neteja a fons. Els de l'adhesió incansable serien premiats. Els tebis, convençuts amb la por. Els desafectes, eliminats. L'historiador Borja de Riquer calcula que uns vint-i-cinc mil catalans van ser víctimes d'alguna represàlia.

La llei del 10 de febrer del 1939 –retroactiva i, per tant, antijurídica– fixava les normes per a la depuració dels funcionaris. Una depuració, va dir José Maria Pemán –un conspicu ideòleg del règim–, que no només havia de ser “punitiva”, sinó també “preventiva”.

L'historiador Juan Manuel Fernández Soria explica: “La repressió no solament va ser física, sinó també ideològica i econòmica, i no temporal, sinó permanent per desmantellar, des de les seves arrels, tot el que suposés avanç en el progrés social, cultural i espiritual del país.”

El franquisme, afirma la historiadora Conxita Mir, necessitava crear culpables sobre els quals exercir un escarment col·lectiu. En un extrem hi havia, després de judicis farsa, l'afusellament de persones que no sempre tenien sang a les mans. Però després hi havia la política generalitzada d'investigació,
repressió i depuració.

Que la justícia franquista seria una burla i una farsa ja havia quedat de manifest a l'inici del conflicte, quan els revoltats van acusar els fidels a la Constitució d'“auxiliar la rebel·lió”. Per això no ha d'estranyar la perversió legal de les comissions de depuració, on l'acusat havia de provar la seva innocència.

El març del 1939 es van constituir els primers jutjats especials i jutges, un per sector funcionarial de cada província. Segons la normativa dels vencedors, un cop alliberada una població els funcionaris havien d'adherir-se al Movimiento Nacional i respondre un qüestionari d'activitats polítiques i sindicals després del 18 de juliol del 1936, en el termini de 8 dies.

Aquesta declaració tenia poc valor. El que comptava eren els informes de la policia, la Guàrdia Civil, la Falange, l'Església i el Servei d'Intel·ligència Militar.

Tothom havia de passar per la comissió de depuració si volia treballar. I no era cap tràmit, sinó que es feia una intensa investigació de la conducta del funcionari des de l'inici de la República i més enrere.

Als funcionaris que no feien la declaració perquè no volien o perquè eren absents, se'ls declarava culpables d'ofici i eren expulsats del servei.

Els càrrecs que la comissió imputava al funcionari, en els casos que tal cosa succeïa, es referien sobretot a les seves idees polítiques, creences religioses i conducta moral. Les acusacions més greus es referien a la possible militància en el Front d'Esquerres o la pertinença a la maçoneria, organització contra la qual, com contra el comunisme, el 1940 es crearia un tribunal especial, l'antecedent del Tribunal d'Ordre Públic.

També eren càrrecs greus ser catalanista, separatista o comunista, acusacions que es consideraven com a sinònims.

La depuració va afectar funcionaris que s'havien quedat al seu lloc de treball sense atendre als canvis polítics. Alguns cops eren víctimes de venjances personals o es convertien en l'ase dels cops perquè el seu superior s'havia escapolit.

A la vista dels documents i dels informes rebuts, el jutge decidia la reincorporació del funcionari o el castigava. Encara hi havia la possibilitat d'un recurs: més paperassa i avals; però al final, si hi havia sanció, anava des del trasllat forçós fins a l'expulsió del cos.

Ara bé: la tramoia judicial franquista era molt complicada. L'organisme al qual pertanyia el funcionari podia confirmar la pena, reduir-la o augmentar-la. I, després, el governador civil, encara podia instar la revisió perquè s'endurís el càstig.

El cos de funcionaris de la Generalitat va ser un dels més castigats. Dels 15.860 que hi havia el 1939, dins dels quals no es compten les forces de l'ordre, només 8.000 van romandre als seus llocs de treball. Tots els altres van ser donats de baixa.

Als ajuntaments, la depuració va ser molt lenta i no va culminar fins al 1940. Segons els càlculs de Borja de Riquer, dels 6.497 funcionaris que hi havia el 1936, ja que els ingressats posteriorment no van ser reconeguts, es va passar a 5.057 a final del 1940, un 23 per cent menys.

La depuració no es va aturar en els funcionaris. Els professionals liberals, a través dels seus col·legis, també van haver de passar pel tràngol. Al Col·legi d'Advocats de Barcelona, 58 membres van ser donats de baixa i 36 més van ser sancionats. Al Col·legi de Metges de Barcelona, on hi havia 1.700 inscrits el 1936, 335 van ser donats de baixa per no sotmetre's a la depuració perquè eren a la presó o a l'exili. D'un total de 3.074 metges que hi havia a Catalunya van ser sancionats 560.

També van ser víctimes de la depuració empleats de serveis com ara la premsa, la banca, els correus, els ferrocarrils, els tramvies i el metropolità de Barcelona, d'on es va expulsar un terç de la plantilla.

Als restaurants, els hotels i els cafès, els empleats havien de demanar permís a la policia per poder tornar a la feina. L'ànsia de revenja va arribar a extrems ridículs: i així també es van depurar àrbitres i esportistes professionals.


L'inici de la dictadura


Capítol 73



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Societat

Un llibre per a un sostre solidari

palamos
OPINIÓ

El català, llengua oficial d’Espanya

President de la Plataforma per la Llengua
EDDA PANDO
PRESIDENTA DE L’ASSOCIACIÓ “TODO CAMBIA” I ACTIVISTA POLÍTICA I SOCIAL EN MIGRACIONS

“O respectem els drets humans per a tothom o anem cap a la barbàrie”

Mollet del vallès

Marxa de la Pubilla, a Maçanet, per l’Idibgi

MAÇANET DE CABRENYS

Horrorland tornarà aquest octubre a Cercs

Cercs

L’impacte del soroll en la salut és equiparable al de la pol·lució

barcelona

Els pastissers esperen vendre 700.000 mones

Barcelona
Medi ambient

Reciclar envasos tindrà premi

barcelona
Societat

Els Bombers reben 26 avisos en una nit per les ratxes de vent

Barcelona