A Catalunya, les coses clares

La campanya electoral catalana pot acabar com el ball de Torrent. No estic prejutjant el resultat de les eleccions que, en qualsevol cas ha de ser acceptat i reconegut, no importa el sentit del vot de la ciutadania. El poble català sap molt què vol i es pronunciarà amb llibertat i plena consciència, que és l'única condició exigible en democràcia. El meu neguit té el seu origen en com han plantejat i desenvolupat la campanya electoral convergents i populars. La dreta catalana i la dreta espanyola han disfressat llurs missatges respectius sepultant entre banderes i sentiments identitaris el guisat polític (plat poc apetitós) que uns i altres han servit a la societat des de les respectives accions de govern: les retallades en serveis públics, que no són altra cosa que el camí cap a la conversió d'aquestes prestacions en saborosos negocis privats, ¿com no?, en profit d'amics i coneguts.

Tot i això, no és aquesta l'única qüestió que ens hauria de fer rebotar des del meu punt de vista. Fa uns dies, un diari espanyol va publicar unes acusacions molt dures que enfangaven bona cosa el nom i la imatge pública de personalitats catalanes que han ocupat i ocupen altes magistratures en la Generalitat. Són imputacions en pràctiques de corrupció. Davant d'aquests atacs, la resposta dels afectats ha estat immediata: negar-ho tot i preparar querelles criminals contra el diari que ha publicat les informacions. És la sortida que dicta el manual per a casos com aquest. A continuació, govern català i govern espanyol s'han engrescat en retrets recíprocs de molt baix nivell intel·lectual i escassa categoria política i humana.

Davant d'aquests esdeveniments, vistes les coses des del carrer, els ciutadans no poden fer altra cosa que experimentar si més no una mica de fàstic i no poca perplexitat. ¿Són certes les acusacions o tan sols es tracta d'una carretada de femta ben pudenta, confeccionada expressament per distorsionar la campanya electoral? Aquesta és la disjuntiva a la que ens aboquen les actituds d'un i altre bàndol. Aleshores, ¿a qui hem de creure? Si qui denuncia ho fa basant-se en mentides, comet uns quants delictes de manera simultània. S'hi poden apreciar calumnies i delicte electoral, com a mínim. Això no cal dir que és impropi d'un govern. Però, si fora veritat, ¡quin morro el dels assenyalats amb el dit acusador del diari!

Presumpció d'innocència, tota la que calga. Faltaria més. Però, sense ànim de prejutjar ningú, des del civisme propi d'una societat moderna i europea, la ciutadania té tot el dret del món a demanar claredat en la informació i rebre les explicacions i descàrrecs necessaris, més encara en un procés electoral de la transcendència del que el poble català està vivint. Els desagradables (i reprovables, a més de presumptament punibles) fets del Palau de la Música Catalana pengen sobre la consciència col·lectiva com aquells melons que penjaven del revoltonat de les cases de llauradors de fa anys. Si el meló aguantava sa, era un final de dinar deliciós qualsevol dia de l'any; però, si es podria, acabava provocant un emplastre insuportable. El problema és que tot indica que els melons del Palau ja se n'havien passat i lligat al conseqüent podrimer apareix el nom d'algun partit polític català. També han guaitat l'orella en algun moment denúncies de cobrament de comissions relacionades amb adjudicacions de contractes d'obres, a més de tramoies inconfessables amb la concessió d'estacions d'ITV. Massa coses per acceptar confiats que no passa res.

La societat té dret a rebre explicacions d'uns i altres sobre totes aquestes qüestions, a més d'esperar un càstig exemplar, segons la llei, i també a exigir conseqüències d'acord amb la decència política. Per contra, seria de molt mal gust embolcallar el cos dels sospitosos amb una bandera que és de tots i fer passar allò que tan sols és una crítica a comportaments suposadament reprovables, per un atac a la dignitat de la pàtria. La pàtria és de tots i els que podrien haver sucat, només uns pocs. Per això, com que ni tots són calbs, ni tothom està pelat, el poble sobirà té dret a que li parlen clar i saber qui és qui.