I després del pla territorial, què?
El govern posa fil a l'agulla per desenvolupar el «canemàs bàsic» que ha de reordenar el «creixement insostenible i insolidari» que ha patit el Camp
El 12 de gener passat, el consell executiu del govern aprovava definitivament el pla territorial parcial del Camp de Tarragona, un document històricament reivindicat que ha de servir per reordenar el creixement de la regió, tant en termes estrictament urbanístics com de protecció mediambiental i de possibles traçats per al pas d'infraestructures. A costa dels recursos que, contra aspectes concrets, hi han presentat ajuntaments com ara els del Pla de Santa Maria, Reus i l'Arboç i de les possibles modificacions a què sempre quedarà obert el document, ha arribat l'hora de començar a posar en pràctica tot el que s'ha planificat. «No hem complert havent aprovat el pla; ara ens calen instruments per desenvolupar-lo i apropar-lo al planejament urbanístic», constata Oriol Nel·lo, secretari per a la Planificació del govern. «Es tracta de concretar i donar-li una empenta ciutadana», resumeix, una tasca per a la qual disposa de la necessària complicitat dels ajuntaments, que en tenen les competències i al cap i a la fi són els qui hauran d'acabar aplicant el pla per mitjà dels plans d'ordenació urbanística municipal (POUM). «Tots els projectes serien inviables si no hi ha voluntat de tirar-los endavant, i per a això requereixen subjectes polítics i socials», constata.
Entre les grans de l'Estat
La tasca es presenta si més no apassionant. «El Camp de Tarragona ja és, amb 600.000 habitants en la ciutat dispersa, una de les primeres àrees urbanes de l'Estat, al mateix nivell que Saragossa i més gran que Palma o Alacant, i en una situació emergent en el conjunt europeu», constata Nel·lo. També en subratlla l'«enorme potencial», després que l'increment de població i d'activitat que ha viscut els darrers anys «supera el de tot Catalunya en termes relatius, i a més ha resistit les tendències de metropolització de Barcelona». «S'ha generat una dinàmica molt positiva al territori, que li permet atreure inversions i serveis, i millorar la qualitat de vida», indica.
Un desgavell evitable
Això sí, el màxim responsable de la planificació a Catalunya admet que a aquest creixement l'han acompanyat «tendències preocupants», ja que s'ha produït en molts casos de manera «desordenada en l'ús de l'espai, amb terrenys enormes esquitxats d'urbanitzacions, sense ordre ni concert i ocupant territori amb densitats molt baixes». Una dispersió que ha provocat ja no tan sols «uns costos molt grans per portar-hi els serveis, sinó també una gran demanda de mobilitat», lamenta.
El director dels serveis de Política Territorial al Camp, Joaquim Margalef, també hi reflexiona: «Hi ha hagut una pressió urbanística molt forta a la part central del Camp, amb grans creixements demogràfics, residencials i d'activitats.» Vies de comunicació de pas que no es connecten amb les internes, municipis que preveuen les zones de creixement urbanístic al costat del polígon del terme veí... són altres dels fenòmens que se n'han derivat, i que «amb una visió municipal es fa difícil de poder plantejar, i solucionar», assenyala el delegat, per a qui tot plegat suposa «un desgavell que ja es va detectar en els estudis previs, i que és evident que no hauria succeït si hi hagués hagut abans un document ordenador». «S'han generat dèficits en infraestructures, en medi ambient, en cohesió social, en l'accés a l'habitatge... Ha estat un creixement insostenible i insolidari», clou Nel·lo.
El pla territorial, bàsic
Per començar a posar ordre a aquest garbuix, el planificador constata que calen «instruments que no poden ser únicament locals, sinó que han de tenir una visió de conjunt, fruit d'un procés llarg de debat i de manera concertada amb les administracions locals». Nel·lo es refereix a eines com ara els plans directors urbanístics i programes de cooperació territorial com ara la llei de barris, si bé entre ells –després del pla estratègic del Camp acabat de redactar per la URV el febrer del 2008, com a full de ruta més aviat del sector socioeconòmic– destaca el pla territorial parcial com a «canemàs bàsic per a la resta del planejament». Un pla que es reclamava des dels anys vuitanta –deriva d'una llei aprovada pel govern el 1983– i que s'emmarca en el pla territorial general de Catalunya del 1995, que preveia set plans parcials que cobrissin tot el territori. Fins al 2004, però, no s'hi va posar fil a l'agulla, quan es van començar a redactar els plans del sistema costaner i el de la indústria química i el turisme, «dues dinàmiques que requerien una atenció específica en el seu ordenament», i que van tenir la virtut de «demostrar la necessitat que hi havia del pla territorial», explica Margalef, que en resumeix la funció bàsica: «Donar una coherència lògica a tots els planejaments que existeixen en aquest moment.»
