Societat

7 de febrer del 1939

Un país fent camí nord enllà

Inicialmentles autoritats franceses
no van deixar passar ningú i després, només dones, nens i ferits
A partir del 5 de febreri en pocs dies van ser més de 200.000 els combatents que van passar la frontera

Capítol 48


El dia 20 de gener del 1939, Lluís Companys, president de la Generalitat, es va dirigir als catalans per darrera vegada a petició del cap de govern, Juan Negrín. En aquesta al·locució radiada Companys va encoratjar la població a resistir. La crida va ser inútil i, dos dies després, Negrín explicava a Companys la gravetat de la situació militar i la conveniència d'evacuar Barcelona. El govern reconeixia l'imminent derrota i que el que calia fer era marxar cap a la frontera i l'exili en l'inici d'un èxode sense precedents en la història del nostre país.

Malgrat que des de les Terres de Ponent i de les comarques tarragonines ja feia dies que l'èxode havia començat, no va ser fins a l'ordre d'evacuar la Ciutat Comtal –seu dels governs espanyol, d'Euskadi i Catalunya i on vivia més de la meitat de la població de Catalunya– que milers de persones van agafar qualsevol mitjà de transport o van anar a peu per marxar nord enllà. Els centres oficials i les oficines de l'administració van quedar abandonats. La fugida cap a la seguretat de la frontera va ser una epopeia. Era l'èxode d'un país sencer.

Tots els camins i carreteres que conduïen a França eren plens de gent: homes, dones i criatures que portaven a sobre les poques pertinences que podien dur. Antoni Rovira i Virgili va immortalitzar les hores d'aquell èxode en el seu dietari: “Carros que van amunt plens i curullats de mobles, matalassos i àdhuc gàbies d'aviram. Cada carro és una família que se'n va; cada renglera de carros és una vila que es buida.” Però la major part d'aquests carros, mobles i matalassos van restar als llindars de les carreteres. A la frontera, la gran majoria de la gent hi va arribar només amb la roba que portava a sobre. La situació era desoladora. Les vies principals d'accés a França eren els passos fronterers de Cervera de la Marenda, a la carretera de la costa; el Portús, a la carretera de Girona a Perpinyà; el coll d'Ares, a la carretera de Ripoll a Prats de Molló, i la Guingueta, a la Cerdanya. Tots aquests passos fronterers van ser testimonis muts d'aquest drama col·lectiu. L'època de l'any, amb molts d'aquests passos nevats, augmentava les dificultats. La manca de menjar, les llargues caminades i dormir al ras van fer que centenars de persones no poguessin suportar tantes penalitats i morissin pel camí. Un document conservat a l'ajuntament de Prats de Molló és testimoni fidel del que va ser el pas de la frontera en ple hivern. Per Prats de Molló, hi van passar gairebé 100.000 persones i també van creuar entre 15.000 i 25.000 caps de bestiar.

A aquest panorama desolador, cal afegir-hi que l'aviació franquista va continuar bombardejant i metrallant les llargues corrues de fugitius i la majoria de pobles i ciutats del nord de Girona, i va causar centenars de morts i ferits en uns atacs innecessaris i injustificables.

El govern català havia sortit de Barcelona el 24 de gener i després d'una breu estada entre Arbúcies i Sant Hilari de Sacalm la majoria dels seus membres, així com un nombrós grup d'intel·lectuals, es van instal·lar al mas Perxés, a Agullana.

Els milers de persones que arribaven a la frontera francesa es van trobar amb la negativa de les autoritats franceses, que els impedien travessar-la. No va ser fins a la nit del 27 al 28 de gener que la frontera es va obrir, solament per a les dones i les criatures. Les previsions que només creuarien la frontera 2.000 persones per dia van quedar ràpidament superades. Les ordres de pas restrictives van ser ampliades, tres dies després, als ferits, i finalment a tothom.

Les tropes republicanes van ser autoritzades a creuar la frontera a mitja tarda del 5 de febrer. La primera nit la van passar uns 20.000 combatents. Però amb pocs dies van ser més de 200.000 els soldats que van arribar a França. Entre ells Ferran Font, besoncle meu, que fugia des de Manresa i que havia perdut contacte amb la seva unitat. A la ratlla de la frontera a la Jonquera va tornar a veure el seu cap, que li va dir: “Vinga, Font, de pressa, de pressa! Tot s'acabat.”

En aquests moments molts dels exiliats eren conscients que potser passarien anys abans no poguessin tornar a Catalunya. Un d'ells, el badaloní Joan Manent, militant de la CNT, secretari particular de Joan Peiró i alcalde de la seva ciutat, tot just creuada la frontera escrivia: “Pobra Catalunya! És possible que passin molts anys sense que pugui tornar-te a veure. Potser mai més. Si així fos, procuraré d'ensenyar al meu fill, com a català que també és, que l'estimi com jo l'he estimada sempre. Una Catalunya lliure i liberal, oberta a tot el món civilitzat.”

En els darrers dies de la guerra es va produir un fet que afebliria la situació de la Generalitat a l'exili: el lliurament del fons de la tresoreria de la Generalitat al govern Negrín. Aquest lliurament es va produir a Figueres el 2 de febrer, l'endemà que en una de les quadres del castell de Sant Ferran s'hi celebrés la darrera sessió plenària de les Corts de la República. Així la Generalitat va passar a l'exili mancada de recursos i, segons els mots de Pi i Sunyer, va quedar sotmesa a un règim de concessions mesquines. Cap promesa de Negrín es va complir. Ni la Generalitat a l'exili va tenir una intervenció directa en l'administració dels béns de la República, ni va poder atendre les necessitats dels refugiats catalans i de la mateixa institució, ni tampoc no es va crear el Consell dels Cinc Presidents: el de la República, el de les Corts, el del govern de la República, el de la Generalitat i el d'Euskadi.

Si els exiliats pensaven que en arribar a França les seves penúries s'haurien acabat, estaven molt equivocats. El que els esperava eren els sorrals de les platges del Rosselló convertits en camps de concentració.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia