Espalmador, raspall i «cepillo»

Els valencians, a l'estri que consistix en una gran quantitat de cerres, de crins, de brins rígids, etc., estacats en una peça de fusta, de plàstic, de metall o d'algun altre material, que s'usa per a llevar la pols a la roba, netejar-se les dents, fregar els pisos, rascar i netejar el pèl de certs animals, com ara cavalls, gossos, gats, etc., desembullar els cabells, enllustrar les sabates, etc., l'hem anomenat sempre espalmador.

Usar en valencià la paraula equivalent castellana, «cepillo», és completament inadmissible. Per desgràcia aquest castellanisme innecessari ha desplaçat el nostre vocable genuí, al llarg del segle passat, en la parla quotidiana dels valencians i, actualment, el nostre mot autòcton, espalmador, es conserva viu només en unes poques zones rurals de les comarques septentrionals.

En les zones rurals de la comarca del Baix Vinalopó encara hi ha un ús residual de la variant formal espalmadora, que és la pròpia d'aquelles terres, que tan afeccionades són a emprar els noms en femení.

La paraula raspall, que la llengua culta utilitza per a denominar l'utensili definit, els valencians no li hem donat mai aquest significat. Per als valencians, un raspall, és un lligall de branquillons que s'utilitza per a agranar l'era i per a separar el gra dels residus de palla, d'espigues, de gra sense despellorfar, etc., que queden després d'haver-lo esventat.

A diferència de la granera, el raspall no té mànec. Els valencians usem, per a denominar aquest objecte, a més de la paraula raspall, el vocable ramàs. És evident que ramàs és un augmentatiu del substantiu ram mentres que raspall és un derivat del verb raspar. La nostra gent ha confeccionat tradicionalment els raspalls o ramassos emprant les tiges de la planta anomenada raspallera o herba granera (Centaurea salmantica) que precisament rep aquests noms perquè s'usa per a fer raspalls i graneres.

En altres llocs s'empren altres plantes, com ara el bedoll, el bàlec, el bruc, etc. Com és lògic i natural, en cada indret s'utilitza allò que la natura oferix amb més generositat. Hui en dia, com no podia ser d'altra manera, els raspalls o ramassos es fan també de plàstic. Una estampa tradicional de les nostres poblacions és veure els agranadors municipals com arrepleguen les brutícies de terra amb un raspall i una xapa de llanda o de fusta.

Per a alguns valencians, un raspall és també la raspa que queda d'un penjoll de raïm després que li hem llevat tots els grans.

Procurem emprar, tant en el valencià parlat com en l'escrit, el mot espalmador, que és el ens hem transmés els valencians de generació en generació durant segles i segles i eradiquem de la nostra llengua el castellanisme «cepillo», innecessari i empobridor.