Lluís Soler recita l'«Odissea», revisada per Carles Riba
L'Odissea, amb la seva Penèlope que espera fidelment el seu marit, Ulisses, que torni victoriós de Troia, la va escriure Homer, uns 700 anys després que els rapsodes grecs comencessin a transmetre l'epopeia orlament. El treball de dramatúrgia que aquest any presenten el director Antonio Calvo amb l'actor Lluís Soler, però, vol reivindicar la traducció de Carles Riba d'aquests 12.000 versos. La versió, que es presenta diumenge a l'amfiteatre Grec, integra cites del mateix Riba de com s'han de portar els versos de la llengua de partida a la d'arribada, superant l'estricta traducció i potenciant la intencionalitat i el ritme. Marc Rosich ha estat l'encarregat de fer una reducció dràstica del vers que manté la història i respecta quasi al 100% la composició rimada amb hexàmetres. El músic Eduard Iniesta acompanya la interpretació de Soler, alternant el so dels instruments arcaics amb els contemporanis. Calvo, com Soler i Iniesta, afirmen que el pes del muntatge és la paraula dita.
Lluís Soler no llegirà el miler de versos d'aquesta adaptació (com sí va fer a El comte Arnau), sinó que els recitarà de memòria. És el més coherent si es vol mantenir la tradició dels aedes grecs. Com argumenta Riba en el pròleg de l'Odissea (que també es recull en aquesta producció) si una paraula no és idèntica, no cal patir perquè la musicalitat fa que l'actor en trobi una altra igual de vàlida. Soler hi coincideix. L'obra es va estrenar a Temprada Alta i també s'ha representat a Perpinyà. La funció al Grec (un privilegi, en paraules de l'actor, que disfruta amb el vers com a contrast a la resta de treballs interpretats en prosa) serà la tercera presentació en públic. Soler admet que el vers és «com un fil». Cal trobar el primer vers i ja es desplega sol, com un riu. Efectivament, Rosich manté la part més narrativa de l'epopeia mantenint l'estil i les indicacions del mateix Riba. Aquest nou camí estalvia «els meandres» i facilita que s'entenguin els principals episodis, com la lluita amb el ciclop, el cant de les sirenes o la fidelitat de Penèlope, en una llar on els pretendents la ronden sense dissimular-ho.
Ricardo Szwarcer aclareix que va ser fàcil que el convencessin. Perquè Soler i Iniesta, amb Calvo de director, ja havien presentat la Ilíada junts, un treball del qual Szwarcer va admirar la capacitat de passar al públic la poesia. Calvo aclareix que el vers d'Homer respira gràcies a l'adaptació de Carles Riba. L'espectacle juga a donar-li el màxim pes, suavitzant els altres elements del muntatge, «si se li treu pes, si es desaprofita, es perd», comenta.