La fi de la lucidesa

Va morir a dos quarts d'una del migdia als 87 anys, a casa seva mateix, a l'illa de Lanzarote on havia trobat refugi feia tants anys, «serè i tranquil» i acompanyat com sempre de la seva dona, la periodista i traductora Pilar del Río. La pàgina oficial de José Saramago anunciava amb aquest breu comunicat, damunt un crespó negre, la mort de l'únic ateu confés que ha sabut parlar amb Déu i, probablement, ha aconseguit fer-lo riure. Perquè Saramago, més enllà del Premi Nobel que mig va reconciliar-lo per fi amb les lletres portugueses, és sobretot un escriptor del subsòl, a la manera de Dostoievski, afiliat sempre a la causa dels desheretats i els vençuts, que a la seva obra, sovint a la manera de grans paràboles del món contemporani, ha convertit en models d'exquisidesa moral.

Hi ha dues imatges precioses de José Saramago. Una, el dia que al seu poble, Azinhaga, al Ribatejo, un lloc pobríssim que li havia inspirat una de les seves primeres novel·les, Levantado do chao (1980), van homenatjar-lo pels seus 84 anys; acompanyat de veïns i amics de la infància, al voltant d'una taula molt humil, Saramago va ser convidat a pronunciar un breu parlament, però en alçar-se, la veu se li va escanyar, emocionat d'haver honorat amb els seus llibres aquella porció tan insignificant del món, i prement el puny, només va poder mussitar: «Quan vaig escriure Levantado do chao...», i va emmudir, serrant les dents, i va plorar, com si aquella terra impronunciable fos l'hummus de la seva existència sencera. Era l'any 2006 i ja havia rebut el Nobel (1998): un Premi Nobel que plorava davant dels seus convidats. El mateix dia que van comunicar-li que havia rebut la distinció més alta de la literatura –i aquesta és la segona imatge–, Saramago volava de Frankfurt a Lanzarote. Li va donar la notícia una hostessa de l'avió, i des d'aquell moment el viatge es va fer interminable, perquè l'escriptor sabia que no podria compartir l'alegria del premi amb la seva dona fins que aterrés a l'aeroport. Quan va arribar-hi, ja l'esperava tot un regiment de periodistes i fotògrafs, però Saramago, que sempre havia estat atent amb ells, els va ignorar, i camallarg, decidit, va córrer a abraçar-se amb la seva companya, una abraçada llarga, emocionada, silenciosa, la de dos enamorats que celebren abstrets de la resta del món que estaran junts fins al final. Saramago és aquest cúmul de paradoxes: un pessimista, un escèptic, un fustigador empedreït dels abusos del poder, però amb traces de gran sentimental; un descregut que una vegada i una altra interpel·la Déu com si en el fons en deplorés l'absència, un comunista, en fi, que passarà a la posteritat com el camarada de port més elegant que mai hagi existit. No hi ha en absolut contradicció, en la duplicitat d'aquestes imatges: Saramago va ser sempre conseqüent amb els seus principis, fins al punt d'implicar-se obertament amb els camperols revoltats a Chiapas, fins al punt d'abandonar voluntàriament el seu país després de publicar L'evangeli segons Jesucrist (1991), una obra divertidíssima que no va fer cap gràcia ni a l'Església ni al govern portuguès, encara que uns anys abans haguessin transigit amb la no menys irreverent Memorial del convent (1982). Des de llavors, residia a Lanzarote, on va escriure, fidel a tothora a la llengua portuguesa, la seva única pàtria, com deia el seu paisà Fernando Pessoa, les novel·les que més contribuirien a consagrar-lo internacionalment: Assaig sobre la ceguesa (1995), Tots els noms (1997), La caverna (2000) i Assaig sobre la lucidesa (2004), amb les quals inaugura una sèrie de paràboles sobre el món contemporani que, servint-se del rigor del llenguatge realista, presenta unes situacions de la més alta fantasia. Són, també, les obres que eixamplen l'arc dels seus lectors, acostumats ja al seu estil barroc, sovint d'una delicadíssima poesia i sense signes de puntuació, però d'estructura gramatical impecable, cristal·lina.