ORIOL LLOPIS

“Una icona de la crítica rock dels anys setanta.” “Un periodista llegendari.” “El Keith Richards de la premsa underground de la Transició.” Li recordem a Oriol Llopis les etiquetes que se li han penjat durant aquests últims vint-i-cinc anys, que ha vist transcórrer completament al marge del periodisme, i arrufa el nas. “Primera notícia, noi, primera notícia...” Que Llopis, la ploma més vivencial de revistes com Star, Disco Express i Vibraciones, s'hagi decidit a escriure un imprevist llibre de memòries (La magnitud del desastre. Memorias de un rock critic poco fiable, ideal per col·locar a la prestatgeria ben a prop del Nosotros los malditos de Pau Malvido –Anagrama, 2005–) és, típic d'un historial com el seu, fruit d'una juguesca en una difusa nit de gresca amb l'editor. Alfred Crespo, codirector de la històrica revista Ruta 66 –on Llopis va escriure els seus últims articles abans d'esfumar-se– i impulsor, fa tot just un any, de l'editorial 66rpm, ho recorda en el pròleg: “Llopis es va encaparrar, no em preguntin per què, que a les pàgines de Ruta 66 s'havia publicat la necrològica de Bonnie Raitt! Com si la vida de la guitarrista no la deixés dormir! Li vaig assegurar que aquesta luctuosa informació no estava impresa, i va començar a increpar-me. Ell que sí, jo que no... fins que va pronunciar la frase màgica: ‘Què t'hi jugues?' Li vaig contestar: ‘La teva autobiografia!' Em va encaixar la mà mentre buscàvem a la Blackberry informació sobre la canadenca... i aquella nit Bonnie Raitt actuava a Toronto, em sembla recordar. Llopis va engolir un altre got de whisky i es va acomiadar. Al cap d'uns dies em va enviar un correu electrònic: ‘Què passa, vaig fer res mal fet l'altra nit? Fa dies que no sé res de tu.' La resposta va ser contundent: ‘No et volia distreure, suposo que ja t'has posat a escriure la biografia.' ‘Quina biografia?', va preguntar tot sorprès...”

El destí ha provocat que, al mateix temps que Bonnie Raitt publica el seu primer disc en una pila d'anys, Llopis deixi constància impresa d'una juguesca farcida d'un seguit d'històries que, com assenyala el tòpic, la majoria de mortals no viurien ni en mil vides. L'impetuós periodista va acompanyar Johnny Thunders, que l'acabava de prendre per un camell en el plató televisiu de La edad de oro, d'on era guionista, a una corrida de toros a Las Ventas. Va testimoniar la mitològica mida del penis d'Iggy Pop durant una entrevista a l'hotel Colón. Amb Ramoncín, a qui s'acaba de carregar sense pietat en la crítica d'un disc, va mantenir una entrevista tensa amb amenaçadores navalles pel mig. Va fer de model per a Salvador Dalí. Es va passar dos anys treballant al Safari d'Aitana, prop d'Alacant, centrat en bona mesura a recuperar els botins que els micos del parc manllevaven als turistes. Va patir en un internament en un sanatori del Paraguai. I els misteriosos robatoris –amb finalitats toxicològiques– de les caixes de discos que la revista Rock Espezial guardava per a promocions als subscriptors arrosseguen des de fa anys la categoria de llegenda dins del periodisme musical barceloní. De la dotzena de paquets (així defineix Llopis els capítols) que integren La magnitud de la tragedia se n'extreuen, sí, vinyetes per fer-se un tip de riure però, sobretot, el retrat d'una generació marcada per les drogues dures i un desencís lligat a un moment sociopolític molt determinat. Tot plegat, sense ni una sola concessió a la nostàlgia ni, encara menys, a les pàtines romàntiques.

“Sabino Méndez [guitarra i compositor de Loquillo y los Trogloditas, amb qui Llopis va compartir pis] ja havia insinuat alguna vegada que, si jo escrivís unes memòries, podrien sortir coses divertides, però sempre vaig pensar, i continuo pensant, que només interessarien a quatre gats, dos dels quals ja deuen ser morts i els altres dos ja em deuen haver oblidat”, esgrimeix Llopis. “Escriure tot això no m'ha fet sentir incòmode ni sentir-me a gust”, confessa. “Ha estat xerrameca de bar. Sense profunditat ni tampoc superficialitat. És tot tal com va passar. Si ara em proposessin tornar a aquells temps, no diria ni que sí ni que no; pensaria: buf, que cansat...”

Llopis, fill d'un alt càrrec directiu d'una empresa d'assegurances amb gran apassionament per la música clàssica i la literatura anglesa (“se sabia pàgines i pàgines de Shakespeare de memòria i en anglès!”), com altres catalans nascuts durant la dècada dels anys cinquanta, va córrer “darrera els grisos”: “Hi havia manifestacions a les quals calia ser-hi, però vaig acabar veient que a la vida tens dos daus i només pots fer una jugada, i la meva no era precisament la de la política.” La seva jugada va ser la d'exercir de crític de rock en un país immers en una dècada convulsa on el rock no tenia precisament la tradició de països com ara Anglaterra i França, d'on provenien les firmes més admirades per Llopis i els seus col·legues barcelonins de professió (Ignacio Julià, Jaime Gonzalo, Jordi Bertran...): Nick Kent al New Musical Express, Patrick Eudeline al Best. Amb un estil que fonia, sense romanços, periodisme musical i experiència personal, se li recorden a Llopis petites joies de la contracultura en què el rock s'analitzava amb l'estómac i no amb el cap, i en què l'aproximació als rockstars significava molt més que estar palplantat quinze minuts davant d'una gravadora. “He tardat tota una vida a ser conscient que es tracta d'escriure tal com parles”, es mostra convençut. “Va ser al Vibraciones, em sembla recordar, que em van encarregar un dossier sobre King Crimson. Era una època durant la qual acabava de descobrir la literatura sud-americana i vaig escriure crítiques de discos amb quatre adjectius qualificatius per frase. Això, noi, no aguanta el pas del temps... Si treus la palla, et queda el gra. I el gra, sempre que parlis dins d'uns mínims, és escriure tal com parles.”

Llopis, que s'autoproclama amb tota la naturalitat del món “un mal professional”, va deixar el periodisme rock per una raó senzilla: “A les revistes ens repartíem cada mes la feina. Venien i em deien: ‘En Manrique [Diego A. Manrique, una eminència encara en actiu de la crítica rock] farà un dossier sobre els nous romàntics i tot aquest sarau del techno-pop. Tu, Llopis, vols afegir-hi alguna peça?' I els contestava: ‘Doncs... quasi que no'. ‘Què faràs, tenint en compte que se't paga un salari cada mes?', replicaven. ‘Un reportatge sobre els grups que van quedar oblidats durant l'explosió del Detroit Rock.' No els interessava i em van fúmer a corregir galerades. Puc afirmar que mai no he escrit res per encàrrec alimentari...”

Llopis viu a Sevilla i té una filla a qui li va prou bé. “Vés a saber, potser tinc un nét que em supera com a bala perduda; seria una mica antinatural si les coses no fossin així...” El procés de redacció de la seva autobiografia ha coincidit amb un retorn a les pàgines de Ruta 66, on evidentment no ha escrit sobre nous romàntics sinó sobre personatges obscurs del rock andalús als quals professa una gran admiració. Venera amb bogeria els holandesos Golden Earring. Hi ha quatre noms sagrats –Frank Zappa, Jimi Hendrix, Bob Dylan i The Doors–que sempre l'han avorrit com una ostra. I la vesprada, fa tot just uns dies, que va dedicar a firmar exemplars dels seus llibres a Barcelona va arribar acompanyada d'una sorpresa: Llopis, entestat a desfer-se de quasi tota la seva col·lecció de discos, va recompensar amb valuoses còpies de vinil del Berlin de Lou Reed o el Paris 1919 de John Cale els compradors de La magnitud de la tragedia, entre els quals fans acèrrims del reaparegut rock critic com per exemple Josele Santiago, de Los Enemigos, i l'argentí Andrés Calamaro, que va acabar besant-li la mà. “Sé que és tirar pedres sobre la meva teulada –ens reitera Llopis quan hem apagat la gravadora–, però no crec que això que he escrit pugui arribar a interessar a ningú...”