El paral·lel 42

En Manuel Foraster em regala un llibre que és una meravella. Es titula Viatge al voltant del món seguint el paral·lel de Barcelona i és l'única obra literària coneguda de l'erudit i arxiver Agustí Duran i Sanpere (1887-1975). El va editar Aymà el 1957 i en Foraster l'ha localitzat en un llibreter de vell.

Representa que l'autor se situa a les Drassanes de Barcelona, enfoca l'avinguda del Paral·lel, que es diu així no per res sinó perquè segueix la línia del paral·lel 42 de l'esfera terrestre, i un cop a la plaça d'Espanya segueix i segueix en un viatge imaginari que torna a dipositar el nostre viatger a les Drassanes després de passar per Catalunya, Castella, Porto, Nova York, Chicago, San Francisco, Japó, Pequín, Samarcanda, Constantinoble, el Bòsfor, l'Adriàtic i Nàpols. De tant en tant es desvia una mica i recala per exemple a Honolulu per evitar el tedi del Pacífic, o s'enfila per les branques per fer-se venir bé el discurs, que no és altre que demostrar que el paral·lel que passa per Barcelona uneix els grans punts de la civilització mundial, antiga i moderna. Tot en el llibre és un joc de paral·lels i paral·lelismes. A Nova York, al Japó, a la Xina o a Albània són recordats viatgers catalans de tots els temps que hi van ser abans i les influències que aquests llocs han exercit sobre nosaltres, i viceversa,

El llibre és curtet, de cent cinquanta planes, i per escriure'l Duran i Sanpere va comptar amb Ramon Piñol i Andreu, el doctor Pere Voltes Bou i Josep M. Ainaud, mort fa poc. Jo entenc la intenció d'aquests senyors: en la Catalunya tancada del 1957 es tractava de “treure el cap a un ample finestral del món”, com diuen les paraules que clouen el text. També, com està implícit, de fer pujar l'autoestima dels catalans.

També entenc per què m'ha agradat tant. En aquests dies embolicats, trenats i recargolats, quan sembla que no sabem on anem ni què volem, si pactes econòmics, si independència; quan no encertem, units, la ruta d'una manifestació; quan tot són trencacolls, camins barrats, camins que es bifurquen i ziga-zagues, i quan jo he arribat a un punt que no entenc res, el pas rectilini pel paral·lel 42 que situa Catalunya al món més presentable fa fora alguns dubtes i deixa molt descansat.