Nadie sabe nada de gatos persas
Jugar-se la pell pel rock
A ulls de l'islam, la música és impura, perquè produeix alegria i goig, explica Bahman Ghobadi. Des de fa 30 anys, certa música, i en especial l'occidental, està prohibida i perseguida a l'Iran. L'etiqueta underground, que a Occident defineix música innovadora i alternativa, es pot aplicar a gèneres i variants del rock, el pop i el hip hop que a nosaltres ens semblarien lights, però que poden enviar els músics iranians a la presó. El director kurd de la impactant Les tortugues també volen, Conxa d'Or de Sant Sebastià el 2004, se submergeix en aquest univers desconegut de la ciutat de Teheran a través de músics reals. Segueix les vicissituds d'un noi i una noia que surten de la presó i volen muntar un grup de rock per sortir a l'estranger. Filmat amb un estil semidocumental pels carrers i escenaris clandestins de la capital iraniana, Nadie sabe nada de gatos persas transpira realisme per totes bandes, i ha tingut efectes per als que hi han treballat. La parella protagonista va marxar a Londres just després d'acabar el rodatge per dedicar-se al rock i no pot tornar al país. Tampoc ho pot fer el director, que va rodar-lo sense permisos i està amenaçat d'acabar a la presó.