Necessària irreverència

Coneix vostè Valero Sanmartí? Segurament no, però hauria de fer-ho. Primer es tractava d'un blog. Batejat amb un títol ben particular –Jo només follo a pèl– i “identificat” amb fotografies del mític Tom Selleck, el web albergava articlets de quatre paràgrafs. Els textos en qüestió eren, bàsicament, atacs a les patums, les tendències majoritàries i l'imaginari d'este país nostre. Al Club Super3, a Pep Guardiola, als Manel i a La Marató, vaja. L'estil, provocador i visceral, no pretenia deixar espai al debat: Valero tenia raó. Punt. Aquell qui “gosés” contradir-lo no podria esperar molt més que ser titllat de fill de puta. Com a mínim. El blog possiblement no hauria anat més enllà de l'anècdota –la xarxa està plena d'identitats falses on hom aprofita l'anonimat per a criticar o provocar– si no fos per dos factors.

El primer, la novetat. Sabem que l'anormalitat nacional que arrossega este país implica mancances, i el fet és que fins l'arribada de Valero els catalans no disposàvem d'un provocador propi tal com cal. Valero –o el jove que s'amaga darrere la seua identitat– va tindre el mèrit de ser el primer –a banda d'algun experiment en el camp musical– a atacar, des de dins, el nostre imaginari. Bé s'ha de ser pioner en alguna cosa.

El segon factor és encara més senzill. I és que Valero Sanmartí, a més de tindre gràcia, és bo. No és un flipat que, sorgit del no-res, es dedica a pontificar i vomitar bilis gratuïta sobre els castellers, Jordi Basté i els moderns del barri de Gràcia. O si més no, no és només això. Si el llegim –i no ens quedem només en la forma, i anem una mica al fons– veurem que en realitat els seus textos són bastant més raonables del que, a primer cop d'ull, indicarien l'insult o l'escatologia omnipresents. No és pel mínim bagatge intel·lectual que indiquen les referències a personatges tan allunyats entre ells com Charles Bukowski, Zygmunt Bauman o Sabino Arana: això, en el fons, és literatura. L'interès rau en què és el que ens ofèn dels seus escrits.

Acostumats a patir atacs del país veí, o acostumats a viure sota “l'amenaça constant” d'estos atacs, a Catalunya hem desenvolupat una comprensible i important estima per tot allò nostrat. Però de vegades –i mitjançant un curiós i inconscient mecanisme d'extensió– esta estima ha esdevingut excessiva. En alguns casos, fins i tot, acrítica. Els escrits de Valero Sanmartí suposen un atac directe a esta tendència.

Així, i més enllà de l'ofensa fàcil, quan Valero Sanmartí ataca visceralment l'escoltisme, el rock català, RAC1 i el Barça, el que ens està dient és que Catalunya és això, sí; però que també és molt més. Valero ens està avisant que, si no vigilem, farem de la il·lusió per un país en construcció un país encotillat en tòpics, on expressions pertanyents a allò que la classe benpensant barcelonina –a tot estirar, gironina– no considere oficialment català seran de segona: des del castellanoparlant nascut a l'Hospitalet al caragol de Lleida o la jota ebrenca.

Mentrestant, el fenomen del monstre valerià ha anat creixent. El blog va donar lloc al perfil de Twitter –que té més de quatre mil seguidors–, i el Twitter va donar lloc al Facebook. I, per acabar-ho d'adobar, ara la jove editorial Males Herbes n'ha publicat un llibre: Jo només il·lumino la catalana terra, on el particular personatge oferix un recull de textos inèdits, tots en la línia que l'ha fet popular.

Valero pot no agradar. Pot ofendre. Pot semblar ofensiu, pedant i antipàtic. I ho és, de fet. Però també és necessari. En un moment com l'actual, on un estat català fins fa quatre dies utòpic sembla mínimament possible, necessitem algú que ens remoga la consciència. Que ens faça replantejar-nos llocs comuns, tocar de peus a terra i no donar res per fet. També això són estructures d'estat.