Un home discret

Amb la tesi de rellegir el passat, de recuperar-lo per avaluar el futur, Sam Abrams ha comissariat l'exposició Joan Teixidor 1913-1992. No visqueu més en fragments, sota els auspicis del Departament de Cultura, l'Ajuntament d'Olot i amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. L'amè recorregut pels diferents àmbits de la seva obra ha estat dissenyat per Jordi Tolosa i amb disseny gràfic de Lali Almonacid. Es mantindrà al Museu d'Història, a la Barceloneta, fins al 24 de novembre, i al Museu de la Garrotxa entre el 24 de gener i el 30 de març.

L'exposició sobre el poeta olotí trenca tòpics perquè, segons Abrams, calia valorar la poesia i l'evolució pública d'un dels personatges cabdals del segle XX, “un home discret, que va patir males lectures i prejudicis, que van evitar que la seva obra és visualitzés bé”. En aquest sentit, el conseller Ferran Mascarell va apuntar que Teixidor, com molts altres, va patir les injustícies del procés democràtic, d'una generació que necessitava mirar endavant per superar tot el vinculat als anys del franquisme. Per tant, la relectura dels personatges que van mantenir i modernitzar la nostra cultura és una de les assignatures pendents, sense entrar en el revisionisme que s'està produint a Espanya. No és el cas de Teixidor, a qui molts han vinculat al franquisme quan, en realitat, va ser un represaliat per “rojo separatista”.

L'exposició ho mostra perquè trobem documents de com els seus amics Josep Vergés i Xavier Montsalvatge van ser expulsats de la Falange –“gràcies a Déu”, en paraules del primer– per haver-li signat un aval perquè pogués treballar com a docent. Abrams va recalcar que Teixidor era un home discret, viatger incansable, crític d'art, renovador de l'arquitectura i editor de Destino –hi ha els certificats de com va fundar la societat amb quaranta mil pessetes de la seva butxaca als anys quaranta–, fins que es va retirar el 1982 després d'haver impulsat premis com ara el Nadal, des del 1944, i el Josep Pla, des del 1974, i haver convertit l'editorial en una fita en el món hispànic.

Dividida en àmbits temàtics, l'exposició planteja un recorregut per una obra que té punts culminants com la publicació d'El príncep, el 1954, que va escriure per recomanació de Carles Riba per intentar convertir en art el dolor per la mort del seu fill primogènit als nou anys, víctima d'una leucèmia. Com amb la seva vida, Teixidor va voler mantenir la discreció en el territori poètic, però va tenir moments rellevants com la publicació del seu últim llibre, el 1989, Fluvià, intens i alhora pausat, introspectiu i autobiogràfic. És important la lectura dels poemes perquè Teixidor confirma aquí el seu tarannà modern, tot i que va voler especificar la seva adscripció al realisme distanciant-se del surrealisme on l'havia classificat la crítica. També es remarca l'espiritualitat, que era també la manera d'entendre la seva tasca com a divulgador i empresari. No hem d'oblidar que va ser el primer president del Patronat de la Fundació Miró, a més d'un dels impulsors del FAD, especialment en l'apartat d'arquitectura. El poeta va iniciar la carrera d'arquitectura i sempre es va mostrar preocupat per l'urbanisme i l'organització de la vida en les grans urbs, començant per Barcelona. La seva mort, el 1992, li va impedir veure les grans reformes de la ciutat olímpica.

El personatge polièdric, la gran figura pública, està recreada en una exposició petita, però lluent, que conté una representació de la seva pinacoteca, amb peces de Miró, Hugué i Tàpies, entre altres.

Un dels racons més destacats és el d'un document inèdit de l'editor Josep Pedreira en què explica que Teixidor va votar en favor de Gabriel Ferrater en el polèmic premi Carles Riba del 1959. El poeta de Reus, ressentit, el menyspreava en un dels seus poemes més recordats, però Pedreira explica la veritat.

Abrams té en premsa l'obra poètica definitiva de Teixidor, que presentarà en poques setmanes Curbet Edicions en col·laboració amb Fundació Valvi.