El Canyeret fa 30 anys

Fa 30 anys de l'aprovació inicial del pla especial del Centre Històric de Lleida, de les obres del mur de contenció, de la torre de l'ascensor del Canyeret i del començament de la construcció dels jutjats de Lleida. És a dir, tres dècades d'una de les operacions urbanístiques de més envergadura que s'han executat a Lleida i que han tingut un gran impacte en el paisatge o skyline de la ciutat. L'operació del Canyeret és una gran obra d'enginyeria i rehabilitació urbana que ha transformat un antic barri de barraques i edificacions d'escassa qualitat en un espai d'equipaments, amb els jutjats, l'Audiència, la seu del Col·legi d'Arquitectes, habitatges i una escola pública.

El Canyeret és una zona d'unes 3,5 hectàrees que s'havia convertit en un petit barri entre la Seu Vella i la resta del Centre Històric. Les cases eren de tova i altres materials pobres i dèbils que, amb els anys, ja havien produït esfondraments.

El seu origen prové de segles enrere, del XVIII, quan la població va ser foragitada de l'entorn de la Seu Vella quan aquesta es va convertir en caserna militar. Les cases es van enderrocar i la catedral antiga es va convertir en una fortificació emmurallada. Els veïns es van reubicar fora muralles i van construir cases de fang i canyes.

Així va anar creixent sense seguretat, serveis ni criteri, i va arribar als anys seixanta a una precària i perillosa situació que va provocar que el govern franquista optés pel seu enderroc. Aquesta operació, denominada “derribo constructivo”, es va executar entre el 1967 i el 1969, i va consistir a tirar a terra 174 cases en ruïna i reallotjar les últimes 64 famílies que encara hi vivien, segons va explicar Josep Maria Llop, urbanista, director de la Càtedra Unesco de la UdL i exdirector d'Urbanisme de la Paeria. Algunes d'aquestes famílies es van reubicar provisionalment a la presó vella de Lleida, on ara hi ha l'edifici de l'Agència Tributària estatal. La idea de les autoritats era fer habitatges socials a la zona, però el projecte es va aturar i aquests terrenys van quedar buits, degradats, i cada cop que plovia, el fang s'esllavissava del turó de la Seu Vella i envaïa l'Eix Comercial i la plaça Sant Joan.

Amb aquest panorama va arribar el primer ajuntament democràtic del 1979, amb el socialista Antoni Siurana com a alcalde. La primera gran feina que va liderar, i que va generar un gran suport i debat veïnal, va ser el pla general d'urbanisme, el primer que es va aprovar al nou estat democràtic.

Aquest va permetre emprendre el pla especial del Centre Històric, del qual es va segregar el pla del Canyeret. En paral·lel als plànols i estudis, l'equip municipal negociava inversions a Madrid i Barcelona. La Paeria no tenia pressupost per a una obra d'aquella magnitud, va recordar Josep Maria Llop en una jornada celebrada fa alguns dies sobre els 30 anys del pla del Canyeret. I és que l'Ajuntament tenia un pressupost de 750 milions de pessetes, trenta vegades menys que ara.

D'entrada, la ciutat va aconseguir la titularitat dels terrenys del Canyeret mitjançant una permuta amb l'Estat. Aquest darrer es va quedar, a canvi, dues parcel·les als barris del Secà de Sant Pere i al de Llívia amb la previsió de construir-hi 150 habitatges, projectes que van quedar a mitges.

Llop va recordar que, gràcies al fet de disposar dels projectes i del pla del Canyeret, van aconseguir inversions de la Generalitat (d'Urbanisme i Arquitectura i Habitatge) en detriment de les Terres de l'Ebre, que era la prioritat de CiU.

Així, van començar la construcció d'un mur de contenció de formigó de 550 m de longitud per 22 d'altura, per aturar l'empenta del turó de la Seu Vella i guanyar terreny al Canyeret. Es va pactar salvar aquest desnivell amb un ascensor instal·lat en una gran torre. Abans, però, es van analitzar altres opcions, com ara un funicular, un telefèric i trams d'escales mecàniques.

I el cercle es va tancar quan Siurana va aconseguir la inversió estatal per construir els nous jutjats de Lleida i el Palau de l'Audiència en aquest espai recuperat del Canyeret. Les obres del complex judicial, que ressegueix de manera sinuosa el turó, van començar ara fa 30 anys i es van acabar el 1986. L'Audiència, però, es va fer esperar fins al 2000 i es va inaugurar el 2003.

L'exdirector d'Urbanisme de la Paeria hi va afegir que les obres a la zona del Canyeret han durat més de 15 anys, amb demores, problemes tècnics –una part del mur es va esquerdar– i administratius –la Generalitat va tardar quatre anys a lliurar l'ascensor a la Paeria tot i estar acabat.

A poc a poc es va completar tot el que el pla del Canyeret descrivia, com ara la urbanització del parc Màrius Torres (1986), la construcció de l'escola Cervantes (1990), la nova seu del Col·legi d'Arquitectes a Lleida (1996) i el bloc d'habitatges (1994/95).

Però les obres no s'acaben i des del 2011 es treballa en l'ampliació dels jutjats, un projecte que ha estat aturat durant més d'un any i que ara s'ha tornat a activar després de refer els dissenys i retallar costos. La crisi i la falta d'inversió també han deixat en un calaix el projecte d'una nova Audiència.