“Si els ecologistes juguem brut se'ns girarà tot en contra”

A mi m'agrada naturalista i ecologista. Hi ha dos tipus d'ecologistes: els que venim de la tradició naturalista i els que vénen de la tradició social. Sóc dels primers.

Del 1971, amb 14 anys. Agafàvem el tren a Figueres amb el meu avi fins a Peralada i anàvem a la Muga a pescar. Recordo que es va parar un ocellet al costat i vaig preguntar a l'avi: “Quin ocell és aquest?” L'avi no en tenia ni idea. Quan vaig arribar a Figueres vaig anar a la biblioteca. Vaig trobar-hi un llibre, Las aves de Europa. Era un martinet blanc i vaig descobrir aquells ocells que vivien aquí, entre la Muga i el Fluvià.

Sí, del 1972 al 1976, amb diferents amics. Em vaig anar enamorant de la zona i dels ocells. Llavors era un seguidor de Rodríguez de la Fuente. A la tapa de la col·lecció Fauna, un ornitòleg anglès, Peter Jackson, explicava que uns ornitòlegs de l'Índia havien fet un refugi d'ocells a tocar de Nova Delhi. I al final de l'article deia: “Tant de bo que tots els ornitòlegs del món aconsegueixin que els seus governs protegeixin la seva zona humida preferida.”

Les zones que surten allà les tinc gravades. Allà va començar la campanya de defensa. Què podia fer? Just Casero ens va facilitar la manera de publicar un article a Presència amb les fotografies de Sebastià Delclòs.

Hi va haver una altra cosa que ens va donar molta força. A Barcelona vaig descobrir la secció catalana de la Societat Espanyola d'Ornitologia. I vaig saber que a Lieja es feia un col·loqui sobre zones humides organitzat pel Consell d'Europa i una entitat ornitològica belga, el setembre del 1976. Ja coneixia llavors Martí Boada, i vam decidir presentar-hi una ponència. Més tard vam fer una campanya, poble a poble, amb uns plafons explicant la importància dels aiguamolls. Aquesta va ser la primera campanya. El maig del 1977 vam fer la primera manifestació reivindicant el parc dels aiguamolls.

El que queda com a reserva integral era de l'empresa Port Llevant, que ho volia urbanitzar. Per molt parc que fos, era propietat privada. I em fotien fora cada cop que hi anava. Llavors anava i deia als pagesos, per exemple, que posant una comporta l'estany es faria més gros i ells em deien: “Jo el que vull és dessecar-ho. Jo hi tinc vaques, aquí.” Aquí va començar el merder. Al voltant, també va començar l'enrenou polític.

Sí. Amb molta gent sí. D'altres encara els tinc girats i ja són enemics ancestrals. Hi va haver un moment que en Sargatal tenia la culpa de tot.

Fa trenta anys hi havia molta mobilització i poca consciència ambiental. Ara hi ha molta consciència ambiental, però, tristament en aquest parc no es treballa la consciència ambiental. El parc està en mans de funcionaris que no s'ho estimen com ens ho estimàvem nosaltres. Cal treballar la conscienciació. En aquest sentit, si els ecologistes juguem brut se'ns girarà tot en contra.

Encara sóc naturalista de camp, però els aiguamolls em van donar molt de pragmatisme. Els meus mestres em van ensenyar a navegar en el món de l'administració. Joaquim Maluquer i Sostres, secretari del consell executiu de la Generalitat, em va ensenyar que s'ha d'anar amb papers i que si volia diners per als aiguamolls m'ho havia de treballar. Si volia conservar els assecadors d'arròs em va caldre trobar qui m'hi ajudés: vaig convèncer en Senillosa perquè ho restaurés. Vaig aprendre que, amb pocs recursos, no podíem desaprofitar res.

Sí. Sabeu el que ens gastem per protegir l'esparver cendrós? En canvi, si diem al pagès que li pagarem tants euros per cada parell d'esparver cendrós ja tenim la protecció de la biodiversitat. Si ho fem així veuràs com ningú entrarà al camp a emprenyar l'esparver cendrós.

No ho sóc pas, d'ecologista de saló, però ja sé de què parles. Joan Cals portava la campanya de defensa de les Gavarres. Va ser ell que un dia el 1977 em va dir: “Si fóssim a Anglaterra el National Trust compraria els aiguamolls, les Gavarres i s'acabaria el problema.”El National Trust és una entitat formada per propietaris que es van ajuntar per protegir el seu patrimoni artístic i natural i tenen tres milions de socis a Anglaterra.

Joan Cals va anar a parar al consell de Caixa Catalunya, de mans de Serra Ramoneda. Durant set o vuit anys, cada dia, quan portava en Serra Ramoneda a casa, li deia: “President, quan la caixa estigui millor pensem que hauríem de crear una fundació ambiental a l'obra social.” El 1997, en Cals em va enviar a veure Quim Llach perquè el convencés de la idea d'exportar el National Trust.

Pensa que als aiguamolls tenia un pressupost anual –l'any 1997– de 30 milions de pessetes. Em va dir: “Es pot fer alguna cosa amb mil milions de pessetes?” No vaig caure d'esquena perquè estava assegut. Fer depuradores i infraestructura grisa costa diners, però en medi ambient verd la protecció de la fauna i els espais no és tan car.
I vaig fer un informe. Vam buscar nom, vam fer el patronat. Calia director. M'ho anaven proposant a poc a poc. Em venia plorera només de pensar de deixar els aiguamolls, però em van convèncer i no me'n vaig penedir mai. Em pensava que havia fet molta feina en 14 anys als aiguamolls, però la feina que vaig fer en onze anys a Territori i Paisatge va ser espectacular.

Quan vam complir deu anys vaig muntar un projecte per deu anys més. Vaig mirar si es podia fer una llei estatal. Teníem una xarxa de voluntaris de 40.000 persones (Amics del Territori i el Paisatge). Ells, però, ja sabien que havien d'anar desmuntant les caixes. Em van convidar a marxar. La Fundació era morta. No tenia remei.