Estic assegut en un cafè de la platja de Port Bo de Calella. La de Palafrugell, no la teva. Tinc una gravació sobre la Cantada d’Havaneres de l’any més estrany de la història, que el virus ha anul·lat. És dilluns, fa sol, poc vent i no hi ha turistes, només uns quants banyistes de la terra. Un dia preciós. Un dia preciós de l’any més estrany de la història, que és el pitjor de les nostres vides. Estic fart de mort i de malaltia, Manuel. Que la vida és fràgil, ja ho sabíem. No calia que vingués cap virus a recordar-ho. Però el país es desconfina a poc a poc, com quan fem mandres al llit i entra el sol per la finestra. Ens han robat la primavera, però volem disfrutar l’estiu i no se m’acut un lloc millor ara mateix per escriure’t un article. I penso que, no sé com, ho has fet expressament. Ho has situat tot així. Per les vegades que t’havia dit rondinaire. Rondinaire? Aquí tens aquesta pau. I ara escriu. Ho has d’haver planejat tu, perquè aquest matí hi havia un embús a l’AP-7, així que he decidit pujar pel Maresme. Pel teu Maresme. I just quan estava a l’altura de Mataró, quina casualitat, la ràdio ha anunciat la teva mort. Potser em volies retreure que feia massa que no ens vèiem. I he mirat al mar i he recordat com defensaves que el tren passés entre els pobles i la platja. Perquè, així, quan els del Maresme torneu en tren des de Barcelona, de cop apareix el mar i és mitja vida.

Però, ¿què vols que escrigui a algú que escrivia articles que es llegien com quan claves un ganivet a la mantega i no aquells textos que has de superar amb un matxet? Estic fart de mort i malaltia, Manuel. M’agradaven més els millors anys de la nostra vida. Quan encara no sabíem, tot i que temo que tu sí, que la vida anava de debò. Quan teníem una redacció plena de sonats al Raval, dinàvem amb el doble de Rajoy, anàvem al Parlament a fer de periodistes i ens feies de mestre als que, amb el diari tancat, anàvem de copes com si no hi hagués demà, mentre tu tornaves cap a casa i esperaves veure el mar des de la finestra del tren. I, l’endemà, arribaves d’una de les cites amb el President, et treies el barret de personatge de novel·la i, passejant amunt i avall d’aquell despatx que era un confessionari, m’explicaves com anava aquella aventura. Tot això era quan no hi havia virus, ni hi havia malaltia, ni res anava encara de debò i tu eres el professor Tornasol. El sol que ara arriba al migdia d’un nou dia. Al cap i a la fi, segur que allà on vagis et tenen reservada la pàgina 2, perquè segueixis recitant la vida.