La mort d’en Cuyàs m’ha enxampat en ruta. Ell ha fet via, via eterna, i jo feia camí cap al Palau de la Generalitat per presentar la nova campanya de promoció turística que ens vol animar a fer vacances en destinacions catalanes, quan m’ha arribat la notícia de la seva mort que m’ha trasbalsat i emprenyat. Primer per la pèrdua, és clar, i després perquè, per molt que miris de fer-ne el seguiment i de cuidar les amistats, sempre et quedes amb la impressió que no has fet prou. Que la mort és un tall que et precipita avall. I enmig d’una pandèmia que limita la mobilitat aquesta buidor és més pregona. A l’acte de turisme, el primer que es feia amb totes les prevencions i distàncies al saló Sant Jordi, el president de la Generalitat Quim Torra ha tingut unes paraules de record cap a la seva escriptura, que es fixava sovint en aquests paisatges i encants que són reclam de visitants. En Manuel Cuyàs tenia mestratge acumulat, saviesa observadora que li permetia parlar de paisatge, costums, menjar i del primer que li passés pel cap. Tenia el do, la tècnica i l’experiència que fan que la seva lectura sigui necessària com l’aire que respirem, o com les mascaretes amb què ens protegim. Llàstima que els cines han obert tard, tant com li agradava.

Al Cuyàs me l’apreciava, me l’estimava, i estic esqueixat. Tinc el cor esqueixat com un bacallà. Sorneguer, agut, amb un sentit de l’humor que permetia que la comunicació fluís des del més anecdòtic fins al més profund, i que avançava a còpia d’acudits fotetes. Ens enteníem amb una mirada. Amb Manuel Cuyàs hem col·laborat tant els 9 anys de l’Oracle de Catalunya Ràdio, com els 5 de Més 324. I aquesta mateixa franquesa de relació, tossut com també era, es transformava sovint en enganxades amicals que teníem perquè ell volia anar a la seva, i no obeïa els meus suggeriments de moderador. Rondinaire. Me l’estimava com a un germà, sí, i estic un pèl desfet. Cuyàs era crònica viva, perquè aquí a El Punt Avui, què us he d’explicar!, hi ha fet el gran periodisme escrit. Hi ha transformat la seva agenda, el seu dia a dia, la seva culta memòria, per fer-ne literatura d’urgència. Deien que si Cuyàs Segarrejava, o que si tenia la influència de Joan Fuster, o d’algun altre dels grans noms del periodisme literari. Potser sí, en tot cas tenia un estil propi, genuí, i ben segur que és mirall i model per als que anem al darrere, perquè és clar que ha generat escola, i les seves cròniques faran que n’hi hagi molts que cuyanegin. L’estimo i el ploro.