“La sèrie busca risc i públic”

Sí. M'he criat a Vilafranca i la meva mare hi viu, i he estat a casa seva. La meva mare està encantada. Tant de bo tots els rodatges fossin així: quan s'acaba el dia tornes a casa i no en un hotel. Ha sigut molt còmode. I també tenia ganes de rodar a Barcelona. En els últims anys he rodat més a fora, ja sigui a Madrid o a l'estranger.

Tot hi ajuda. La nostra feina, tal com l'entenc jo, és imaginar-te un personatge i una època. En aquest cas, el departament de vestuari i perruqueria està fent una feina increïble. A mi m'ha encantat aquesta primera experiència perquè el vestuari ja et posa en situació, entres en la ficció, no has de fer cap mena de pont. El cinema no deixa de ser una convenció. I quan fas un personatge més actual pot semblar més real. I en canvi quan fas un personatge d'època és com si entressis ja en la ficció. A més, estem rodant en edificis modernistes impressionants, tant a Caldes de Montbui, on hi ha la casa d'estiueig, com a Vilafranca, a la casa del 1917 on estem gravant; tot ajuda a l'hora d'explicar aquest viatge.

És l'Octavi Conde, el fill del propietari dels primers grans magatzems que hi va haver a Espanya; això és un fet real: els magatzems El Siglo de la Rambla. El pare li cedeix la direcció i es converteix en el màxim responsable. A més, és el millor amic de l'Amadeo, el pintor que interpreta Álex García. Tots dos s'enamoren de la mateixa dona. Hi ha un triangle amorós que embolica la troca. Són temes universals que poden interessar també a fora. L'equip tècnic i de repartiment és molt bo.

Sí que l'he llegida, i m'ha ajudat en tot el procés de preproducció i d'imaginar aquest món, que és el que més m'agrada, perquè quan arribes al rodatge ja saps com fer-ho. A la novel·la hi ha molta informació dels personatges i era la primera vegada que m'enfrontava a una adaptació literària per a tele, i m'ajudava moltíssim. Ha estat una experiència molt bona per retrobar-me amb la Barcelona modernista. També m'ha sobtat tota la riquesa arquitectònica que tenim a Barcelona.

Crec que sí. A part, la novel·la de Care Santos és molt interessant. Traslladar-ho en format cinematogràfic sempre ajuda l'espectador a interessar-se. La missió del cine o d'aquesta minisèrie és explicar la història tan bé com sigui possible i entretenir l'audiència. Quan llegia el guió, d'entrada vaig pensar que era una minisèrie molt arriscada. I en aquest sentit l'aposta que han fet tant la productora, Diagonal TV, com TVE i TV3 ha estat molt valenta. Perquè uneix el que és risc amb vocació d'atraure el públic i crec que han trobat la fórmula.

Crec que és el que ens salvarà: el risc. I no acomodar-nos. Hi ha pressió de les cadenes, perquè no deixa de ser una indústria, però cada cop més hi ha projectes que com aquest persegueixen risc i públic.

Quan te'n vas a Madrid, almenys a mi em resulta difícil posar energia a tots dos llocs. Quan ets allà sembla que no vulguis treballar ni a Catalunya ni a la televisió catalana, i jo estic encantat de fer-ho. Si no ho he fet és perquè no m'han arribat projectes, però si m'arriben, com és aquest cas, estic encantat, perquè el català és la meva llengua materna i em fa molta il·lusió treballar aquí.

Sí, m'ho empasso tot. M'agrada molt també per veure què fan als Estats Units actors de renom que també s'han apuntat a les sèries i n'estan fent de molt interessants. The Wire va ser la primera que em va enganxar. Després també he seguit House of Cards i, per preparar-me per a aquesta minisèrie, per entrar en l'època, he mirat The Knick, amb Clive Owen.