La politització de ‘Salvados'

Darrere del to burleta, de la pregunta graciosa però amb un fons de malícia, no només s'hi amaga un reporter impertinent sinó també un periodista. Així és Jordi Évole en la nova temporada Salvados i després d'haver vist els programes dedicats a Catalunya i al País Basc. Évole s'ha tret l'etiqueta del Follonero i ha passat de ser la mosca empipadora dels mítings a dedicar-se a treure titulars als polítics. S'ha polititzat Salvados? És Évole el nou Michael Moore de la política? No, Évole és menys pallasso que el documentalista nord-americà i té un to més conciliador que de denúncia. És interessant la reinvenció d'Évole, més periodística, menys showman. Évole va tractar l'independentisme a Catalunya agafant-se als tòpics –música de cobla versionant des de western fins a Allò que el vent s'endugué– i amb discursos ja sabuts, ja escoltats, com el de Miguel Ángel Rodríguez, que ha fet de la polèmica el seu personatge. I a Carod-Rovira encara se li pregunta per Perpinyà. Molt millor el resultat aconseguit en el reportatge del País Basc, en què Évole va saber transmetre un altre ambient, molt diferent d'aquella entrevista feta a mitja escala amb Otegi. Més seriós, va crear un clima propici per a les paraules sinceres, reveladores, de Jesús Eguiguren, el president dels socialistes bascos. Évole va tenir el mèrit d'ensenyar, des d'una tele espanyola, un discurs molt diferent del que es té a Madrid sobre el País Basc. Fins i tot va desdemonitzar l'ambient d'una herriko taberna –semblava el bar de Los Serrano–. I exemplificant, pels silencis i pels gestos, la conversa entre vins amb dos periodistes molt diferents: Martxelo Otamendi i Gorka Landaburu.