Monarquia de campaments

Cada cop que veig un gag reial a Polònia penso amb en Mikimoto –aleshores encara era Mikimoto–, en Quim Monzó i la imatge en el plasma de la infanta Elena, emocionada, perquè veia el seu germà portant la bandera del seu país; patriotisme i amor fraternal junts. Hi vaig tornar a pensar quan, dijous, el rei que caricaturitza Toni Albà es va reinterpretar a si mateix en una escena d'El padrino per desempallegar-se del gendre incòmode; Bruno Oro va fer un Urdangarin superpijo d'urgència. No cal dir res més amb diàlegs com ara: “No puedes hacer nada para pararlo? Unas llamaditas a los jueces, a los diarios”; “Tú te crees que ser rey consiste en llamar a la prensa, en presionar, en ocultar la verdad?”. “Ha cambiado algo y me lo he perdido?”. Polònia ha incorporat també com a element propi de la paròdia l'autocensura en relació amb la Casa Reial amb el clàssic: campamentos.

Ja fa temps que l'humor no té intocables. A Espanya, el més transgressor que han pogut veure en aquest aspecte ha estat la imitació de Fuentes a Crónicas marcianas; fa anys de tot plegat. No m'imagino un Polònia a TVE, i encara menys ara, tot i que José Mota fa algunes imitacions polítiques i Los clones d'Intereconomía fan humor destraler; els manca finezza. La crítica al poder, a l'eclesiàstic, al polític però també al periodístic és símptoma de normalitat de país i sobretot de mentalitat; de canvi generacional. Els adolescents d'ara ni s'escandalitzen quan veuen un gag reial, mentre que els pares deuen pensar: “I no els diuen res?”.