Si no pots més, malcria’t

Era un dia qualsevol amb una rutina molt similar a la resta de dies laborables però amb una diferència substancial: la canalla no venia a dinar a casa, per diferents raons. Així que havia de fer menú per a un, que tot i que sembli el més senzill del món, acabes descobrint que no hi ha res que faci més mandra que obrir el foc per a una sola persona. A més, coincidia que era un d’aquells dies que a la nevera s’acumula eco perquè a la tarda et toca omplir el cistell de la compra. I és cert que allò que guardes al congelador et treu de més d’un problema, però els dies que estàs mandrosa, fins i tot accelerar el procés de descongelació se’t fa coll amunt. I avui tot es fa costerut, així que l’opció fàcil és aquella de la qual metges i nutricionistes et recomanen que fugis com de la pesta i que consisteix a comprar qualsevol cosa precuinada, escalfar-la i cap a la panxa. Amb la decisió presa, em dirigeixo a una botiga que té una àmplia nevera de menjar preparat per a qui no vol o no pot cuinar. A la caixa, hi ha una de les treballadores habituals, amb la qual ens diem pel nom de pila, que en el món dels supermercats vol dir que hem assolit un nivell de confiança que no està gens malament. Li ensenyo la lasanya de verdures per a una persona que he triat i li dic: “Ja veus que avui tinc moltes ganes de cuinar.” Riu i em confessa que ella està a punt de seguir-me les passes. Després, em regala un consell que una amiga seva, segons confessa, li repeteix: “De tant en tant, malcria’t.” I trobo que té raó, i que ens malcriem poc, en el sentit de mimar-nos amb aquelles petites coses que altres ens diuen que potser no estan del tot bé. I esquivar més els què diran. I és més, penso que ja n’hi ha prou de perseguir tanta correcció i perfecció, que prou estressades anem amb les multitasques per no dir-nos, ni que sigui un cop al mes, avui em toca a mi.