Cleòpatra no va ser l’única dona que va governar Egipte. Hatxepsut se li va avançar 1.500 anys. I atenció perquè va comandar l’imperi en la seva plenitud, a diferència del que es va trobar la popular faraona: les engrunes d’una civilització en decadència. A Hatxepsut ningú li ha dedicat cap pel·lícula ni cap novel·la, i això que té una biografia tan o més potent. Va lluitar amb dents i ungles per ser respectada com els sobirans homes. Però la jugada no li va sortir del tot bé. Tuthmosis III, el seu fillastre, li va treure el poder i va maquinar un pla per esborrar la seva memòria. Així va poder fer passar per seus èxits que en realitat no li pertanyien.

No va aconseguir invisibilitzar-la del tot. A l’exposició Faraó. Rei d’Egipte, que presenta CaixaForum Barcelona (fins al 16 de setembre), s’exhibeix una estela amb el tímid rastre del nom i de la imatge de la reina vexada. Algú els va intentar eliminar a cops de martell. No és una de les peces més espectaculars d’aquesta mostra que du el segell de qualitat del British Museum, prestador de tots els continguts: més de 150 objectes excavats als temples construïts en honor dels déus o als palaus, no tan sumptuosos, on vivien els seus representants a la terra. Però sí que és una de les més reveladores per entendre com s’escriu i es reescriu la història des de fa milers d’anys. I fa venir calfreds.

El cas és que en els llibres Tuthmosis III surt com un dels monarques més importants de l’antic Egipte. I la prova que en la seva era hi hagué riquesa són les obres d’art que va promoure. Com un impressionant cap seu amb una imponent corona. El bust està fet de limolita verda, una pedra molt dura i, per tant, difícil de treballar. L’artista que la va crear era un geni. És una de les peces icòniques a les quals sempre es recorre per invocar les meravelles de l’antiguitat egípcia.

I sí, l’ha deixat el British per a aquesta exposició (que també es veurà a Girona, el 2019, i a Tarragona, el 2020) gràcies al conveni de col·laboració que va signar fa quatre anys amb el centre cultural de l’entitat financera catalana per dotar-lo d’exposicions del món antic. Un acord que aviat es renovarà per als pròxims quatre anys, el que vol dir que se’n faran més, de projectes farcits de tresors arqueològics d’aquest prestigiós museu.

A Tuthmosis III el tornem a trobar en un relleu que el presenta al costat de la deessa Maat. Maat és un concepte clau per entendre la raó de ser dels faraons i el seu poder absolut. Significa ordre, equilibri i justícia, és a dir, allò que estaven obligats a preservar en el bast territori que controlaven. El poble confiava en ells (d’entrada) perquè s’autoproclamen fills del déu solar Ra. No passin de llarg la minúscula estatueta de plata i or que l’invoca: és gairebé única al món. Procedeix del temple de Karnak, un dels complexos religiosos més grans mai construïts.

Però els reptes i els problemes que havien de desafiar els mandataris eren ben terrenals. I per ocupar el tron les coses no passaven per la gràcia divina. “La majoria de faraons arribaven al poder per conspiracions o invasions”, indica Marie Vandenbeusch, comissària en cap de l’exposició.

De monarques estrangers, n’hi va haver una pila. Perses, libis, grecs, romans... De fet, si la història d’Egipte va transcórrer durant 3.000 anys, una tercera part va estar liderada per reis de fora. A aquests, com a les dones, els revisionistes també els han intentat suprimir per manca de puresa. I això que ho van posar tot de la seva part per adaptar-se a la cultura autòctona i no van fer res per imposar-ne cap altra. Fins i tot Alexandre el Gran, el conqueridor de terres per excel·lència, va voler ser esculpit com el típic faraó, amb la cobra al front. “Era una garantia per mantenir la pau, però tampoc s’havien de forçar massa: les tradicions egípcies exercien una fascinació arreu”, assegura Vandenbeusch.

Una escultura immensa d’un sobirà forà, ptolemaic per ser més precisos, rep el visitant tot just a l’inici del recorregut. Està col·locat al costat de dues grans efígies més, la de Mentuhotep II i la de Seti II. Una tríada de luxe que ha sortit de la galeria egípcia del museu anglès i que, per tant, durant força temps trobaran a faltar els sis milions de visitants que rep cada any. Però no tot el material que llueix a CaixaForum ha deixat buides les sales del British. També n’hi ha una part que s’ha rescatat de les reserves d’aquesta institució, el museu públic més antic del món. “No s’exposaven des de feia un segle i són redescobriments que hem fet”, subratlla la comissària, que posa com a exemple el relleu de Tuthmosis III.

I és que encara que les obres monumentals cridin més l’atenció, en el pot petit egipci també hi havia bona confitura. A la mostra de Barcelona conviuen plàcidament el gegantí capitell de granit vermell d’una columna d’un temple dedicat a la deessa Bastet, impossible de confondre perquè té el cap de lleona, i un papir, un dels més antics de les col·leccions del British, en què es detallen les tasques dels sacerdots reials i el timing de les ofrenes amb correccions fetes amb tinta vermella. I és que el món dels faraons no era perfecte, per molt que ells es passegessin per la vida amb altivesa: al terra de les seves residències s’hi feien posar rajoles amb els noms dels seus enemics. Els excitava trepitjar-los, metafòricament parlant.

Però a l’hora de la veritat no tot va ser tan impecable. Ni tan sols amb el ritual de la mort que els líders egipcis es vantaven que els permetia assolir l’eternitat. Un cop enterrats els faraons dins de les seves esplendoroses tombes, els successors instigaven saquejos d’amagat per reciclar els objectes fets amb materials preciosos que els havien de fer companyia en el més enllà. “La realitat no sempre va ser tan glamurosa com ens pensem”, conclou la comissària.