Els edificis històrics han hagut de superar mil i un entrebancs per salvaguardar els seus tresors artístics. I el Palau de la Generalitat no és cap excepció. Si les seves parets parlessin... Parets i terres com els que va encarregar fer a principi del segle XVII (1603-1608) al ceramista Lorenzo de Madrid per a les tres sales nobles amb accés des del pati dels Tarongers. Gran part d’aquell conjunt de rajola vidriada que s’estenia del paviment als arrambadors va ser arrasat durant la llarga època de foscor de la Reial Audiència, que va ocupar el Palau des del 1716 fins al 1908.

Gran part, però no tot. Va sobreviure el sòl d’una de les cambres, avui coneguda com Sala Tarongers, anteriorment Sala de Mapes (1912-1985) i, més recentment, Sala de Premsa (1985-2009). Durant tot aquest període, eren pocs els que coneixien l’existència d’aquesta bella ornamentació, ja que l’ocultava una moqueta. El seu estat era molt deficient. Els responsables del patrimoni artístic de l’edifici, encapçalats per l’arquitecta Júlia Roca, feia temps que anhelaven la seva recuperació. I amb un argument de pes: “A Catalunya no han perviscut in situ terres ceràmics d’aquesta època. El del Palau és un exemple únic”, remarca Roca.

Per fi, després de dos anys d’intervenció, ho han aconseguit. El procés s’ha dut a terme amb la complicitat d’un d’equip pluridisciplinari, compost per historiadors de l’art, arquitectes i especialistes del Centre de Restauració de Béns Mobles, tots ells conscients de la “gran vàlua artística i històrica” d’aquesta decoració de finals del Renaixement. El punt de partida era desolador, sobretot perquè en el paviment hi havia dues llacunes, una a la part central i l’altra en un lateral. De les 3.032 peces ceràmiques de què estava format originàriament, en faltaven 962. Com es podia omplir aquests buits per fer intel·ligible el terra ha estat el gran debat que han afrontat els experts.

Amb l’ajut d’un petit miracle. El Museu de Ceràmica, ara integrat al Museu del Disseny, guardava als seus magatzems 376 rajoles provinents d’aquesta estança. Hi van anar a parar després de la campanya d’obres que va liderar Josep Puig i Cadafalch al Palau de la Generalitat el 1908. L’arquitecte també va confiar al museu la custòdia d’una escena de Sant Jordi que lluïa a l’arrambador, i que està exposada a les seves sales.

Les rajoles soltes del terra, però, no tenien cap més raó de ser que esperar el seu moment mentre reposaven a les reserves. I aquest moment, el del retorn al seu lloc d’origen, ha arribat més d’un segle després. “Gràcies a les peces que tenia catalogades el museu, hem pogut completar tot el perímetre del paviment”, explica Júlia Roca. Els artífexs de la intervenció han jugat a fer un puzle, però, així i tot, continuava havent-hi forats: exactament, 586.

Una possibilitat era fabricar rajoles de ceràmica vidriada noves que reproduïssin el dibuix de Lorenzo de Madrid. Però es va descartar tot d’una per la següent raó: “Les llacunes no podien agafar més protagonisme que el paviment històric”, que lògicament manté els signes de desgast, precisa Roca. La idea important, hi afegeix l’experta, era que quedés clarament distingit el nou de l’antic. Després de moltes proves, es va optar per peces de diferents tons de ceràmica neutra, fetes artesanalment al taller de ceràmica SOT (Manel Diestre).

Un cop els restauradors (Gamarra & Garcia) van culminar la seva feina, es va cobrir el paviment amb una làmina de dos mil·límetres de PVC flexible. I és que la Sala Tarongers continua tenint un ús, encara que ara ja és més puntual, com a espai de reunions i, sense una protecció, el paviment podria tornar a sofrir destrosses.

Després de tantes vicissituds, la Sala Tarongers s’ha reconciliat amb la seva essència primigènia. Tota l’habitació (presidida pel Sant Jordi de Miquel Martorell) torna a respirar profundament segle XVI, quan va ser construïda (el 1585). I, paviment a part, gràcies a una decisió que va prendre el president Quim Torra (i que no ha estat la primera ni serà l’última en la seva obstinació per revalorar el patrimoni artístic del Palau): a finals de l’any passat hi va fer penjar una part de la galeria de retrats dels comtes i reis de Catalunya i Aragó que la Generalitat va manar fer el 1587 al pintor bolonyès Filippo Ariosto. Inicialment, es van col·locar a tot el volt de la Sala Nova del Consistori (actual Sala Tarradellas). Aquí s’hi van estar 300 anys. Després van iniciar un llarg periple de moviments.

Ara a la Sala Tarongers tornen a lluir dotze de les 54 pintures a l’oli sobre tela que configuren la que és la galeria règia més antiga i amb un nombre major de retrats conservats d’Espanya i probablement d’Europa. Després d’Ariosto, que en va signar 46, altres artistes van continuar la col·lecció fins a completar la sèrie. Només se n’han perdut tres (a Aragó van fer la mateixa comanda però no n’han preservat cap). Això sí, excepte les de la Sala Tarongers i dues més que té el Museu d’Història de Catalunya, la resta reposen als magatzems en espera que siguin restaurades i reubicades en un espai.

La dignificació del llegat artístic del Palau de la Generalitat està emparentada amb la nova política del president Torra de donar-lo a conèixer als ciutadans. Per Nadal es va fer una primera tongada de jornades de portes obertes, amb gran èxit. Els responsables de l’edifici estan buscant altres moments festius de l’any per tornar-ne a convocar.