Dark waters / Aguas oscuras, inspirada en un cas real per denunciar l’amoralitat tòxica d’una poderosa empresa química (DuPont) a la qual s’enfronta un advocat (Rob Bilott), és aparentment una pel·lícula aliena a la trajectòria cinematogràfica de Todd Haynes, explorador de mons diversament queer a través de la revisió tan elegant com reveladora del melodrama clàssic (de Lluny del cel a Carol) o dels seus films sobre la complexa identitat de figures musicals (David Bowie i Iggy Pop a Velvet Goldmine i Bob Dylan a la fascinant I’m not there) influents en l’imaginari col·lectiu. Tanmateix, malgrat que pugui ser una pel·lícula d’encàrrec, amb l’actor protagonista (Mark Ruffalo) com a productor, potser no li és del tot aliena.

D’entrada, Todd Haynes sempre ha reflexionat sobre la societat dels EUA en els seus films. Partint d’un article de Nathaniel Rich al New York Times Magazine, a Dark waters mostra com una multinacional –la DuPont, que, perquè tinguem presents les aliances del mal, va establir acords amb el grup d’empreses nazis IG Farben– no només contamina les aigües –i a tots a través de les paelles de Teflon– d’una població de Virgínia, sinó que té dominats els seus habitants: el control social de les grans corporacions. A aquest poder, s’hi oposa un home noble d’acord amb la manera en què el cinema liberal de denúncia, que Haynes segueix, ha fer un gir a l’exaltació nord-americana de l’individualisme. I també s’ha de dir que, per sobre del guió i amb la complicitat del gran Ed Lachman a la fotografia, Haynes imposa la seva força visual, que, en aquest cas, no busca la bellesa, sinó la lletjor relativa a un món enverinat, corrupte, pertorbat per la cobdícia sense escrúpols. Potser tampoc és tan lluny de Safe, aquell film de Haynes en què circula un virus.