L’art dels anys foscos

La victòria franquista va suposar un daltabaix per a l’art català. Tot el que feia olor de modernitat va ser bandejat de la nit al dia el 1939. El país es va haver de divorciar per la força d’unes expressions creatives que des de principi de segle l’havien convertit en un nucli perifèric però rellevant per als moviments d’avantguarda d’Europa. El país de Miró, de Dalí i en part també de Picasso entrava ara en una nova era de foscor.

Però, malgrat tot, i tot vol dir moltes coses, l’art no es va aturar i la voluntat de reprendre la modernitat perduda hi va ser pràcticament des dels primers anys de la postguerra. I no va tardar gaire a tornar a emergir amb múltiples accents. Però això la historiografia no acostuma a recollir-ho i ens ha deixat l’estampa d’un desert cultural absolut, amb dues úniques excepcions: Dau al Set i el Grup R, que es van fundar entre finals dels anys quaranta i principi dels cinquanta.

Una nova generació d’estudiosos volen trencar la maledicció i els prejudicis d’aquest període, “contradictori, complex i molt ric, molt més ric del que sempre s’ha dit”, subratllen Bernat Puigdollers i Aleix Catasús, que han coordinat un llibre que a partir d’ara serà referència per als estudiosos, i també per al gran públic, Art i cultura de postguerra. Barcelona 1939-1962, coeditat per Àmbit i l’Ajuntament.

Malgrat tot, l’art va ser resistent. Malgrat els exilis, les depuracions, les persecucions i altres vexacions que van sofrir els creadors. Malgrat les penúries. En arquitectura es va haver de recuperar la volta catalana perquè no hi havia ferro. En pintura, els artistes pintaven una vegada i una altra sobre teles ja pintades. Però la falta de materials, o de diners per comprar-los, no era l’únic desafiament. El més dur va ser haver de trampejar l’estètica dels vencedors, obcecats a eliminar de la vida artística unes manifestacions que en la seva diabòlica nomenclatura eren degenerades i que van reemplaçar pel vell academicisme.

“Ni que fos en la clandestinitat, el desig irrefrenable de dinamitzar aquell ambient artístic tan depriment i hostil hi va ser, sempre hi va ser”, exclamen Puigdollers i Catasús, que han tingut l’ambició de construir el llenç d’aquest període amb una visió global de totes les arts, i per fer-ho han comptat amb la col·laboració d’alguns dels millors especialistes de cada matèria: Jordi Amat i Marc Gil plantegen un primer capítol que marca el to del context advers; Abel Cutillas se submergeix en la literatura; Santi Barjau en les arts gràfiques; Francesc Fontbona i Sílvia Muñoz d’Imbert en l’escena de les exposicions, tant les oficials com les alternatives; Albert Mercadé en la pintura; Rossend Casanovas en les arts decoratives i el disseny industrial; Núria F. Rius en la fotografia, i els dos coordinadors, en l’escultura (Puigdollers) i en l’urbanisme i en l’arquitectura (Catasús).

La introducció la signa Àlex Mitrani, el professional a qui el MNAC ha encarregat les noves sales de l’art de la postguerra. La nova política del museu de capçalera de l’art català d’integrar el relat d’aquest període fins ara tan desatès confirma que el llibre arriba en un bon moment. Hi ha perspectiva per analitzar-lo, hi ha interès ciutadà per donar-li més valor del que se li ha donat fins ara i també hi ha urgències perquè aquella generació d’artistes s’estan morint i els seus llegats poden quedar a la intempèrie. Aquest divendres mateix es va apagar un dels últims supervivents, Jaume Muxart, als 96 anys. “Tenim una gran responsabilitat en la salvaguarda d’aquest patrimoni. Si sensibilitzem el públic, evitarem que es perdin coses.”

“Aquest llibre no és el punt final. Obre molts camins per explorar i que cal aprofundir. Queda molt per estudiar. El discurs d’aquest període encara s’ha de construir i s’ha de consensuar”, avisen.

Moltes modernitats

Les primeres temptatives per refer la modernitat artística truncada van ser aïllades però acabarien derivant en un dels esdeveniments clau: els Salons d’Octubre, que es van celebrar a partir del 1948 i durant gairebé una dècada. “Les primeres escletxes es van obrir als Salons d’Octubre, on l’ambient era molt lliure, molt heterogeni, molt ric, molt sa, fins que es van imposar els grans noms, els egos, els interessos personals i les opcions i es va perdre aquesta idea de lluitar per una causa comuna. Des del començament hi van exposar els nous representants de la naixent segona avantguarda catalana: Cuixart, Tàpies, Ràfols-Casamada..., i històrics com Sucre i Sandalinas.” I també, hi afegeixen els autors de la publicació, els artistes que, sense abraçar cap llenguatge radical, també van contribuir a la regeneració del trist panorama i també van lluitar en contra de l’art oficialista més caduc amb una obra “digna i correcta”. Artistes figuratius que després s’acabarien menystenint, fins avui. “Ignorar-los és falsejar la història.”

I aquesta és una de les principals aportacions que fa el llibre: rescatar-los. “És necessari revisar les jerarquies que s’han anat imposant, alguns cops inclús exagerades. S’ha de posar ordre a aquesta època perquè falten moltes mirades. Cal posar el focus en coses que havien passat desapercebudes i que eren vàlides. Hem de poder començar parlant de tot i després ja destriarem el gra de la palla.” És a dir, que no es pot liquidar tot el que va succeir amb Dau al Set ni, en el camp de l’arquitectura, amb el Grup R.

“Van passar moltes, moltíssimes més coses. I posar tot el que no va ser avantguarda en el sac dels pintors de l’estraperlo –com s’anomenava els artistes afins al gust del règim– és molt injust. Pidelaserra, Mompou, Benet, Mercadé..., no s’han tingut en compte, però el cert és que en aquell moment tan gris i pla van ser referents clars”, explica Puigdollers. En l’àmbit de l’escultura també cal fer, diu, una bona sacsejada per fer aflorar el que s’ha deixat apartat. “El retorn al mediterranisme s’ha pres molts cops com una opció clàssica; que el té, el referent clàssic, però amb una voluntat renovadora també. Un Rebull, un Manolo, inclús un Casanovas, no fan cap acadèmia buida. No es pot confondre el mediterranisme amb l’academicisme aferrat a aquella ideologia buida que alhora generava un art buit”.

En arquitectura, tres quarts del mateix. Catasús ha recuperat noms proscrits o descuidats deliberadament. “S’han ignorat arquitectes pel sol fet que eren franquistes però que van ser molt importants, com Josep Maria Soteras, que va fer infinitat d’edificis i alguns de molt moderns.” Catasús també ha tret la pols a Mariano Romaní i a Miquel Ponsetí per penetrar amb més profunditat en el que va ser l’arquitectura dels polígons. “A ells dos mai se’ls destaca, però, paradoxalment, van ser els artífexs d’una arquitectura molt visible i estesa a la ciutat.”

I així, capítol a capítol, van emergint aspectes fins ara poc tractats. Un altre exemple: en fotografia, Núria F. Rius no s’ha limitat a parlar de les figures consagrades –Oriol Maspons, Xavier Miserachs...– sinó que també fa un repàs inèdit de la fotografia amateur.

El llibre s’atura el 1962 com a data orientativa del final de la fase més tancada i amb un control més ferri de la dictadura. De fet, uns anys abans ja s’havia començat a obrir, encara que fos una obertura instrumentalitzada per donar una imatge de país modern a l’exterior. El 1956 el règim va portar Tàpies a la Biennal de Venècia. El 1960 es va obrir el Museu d’Art Contemporani a la cúpula del Teatre Coliseum. I el 1963 va permetre que s’inaugurés el Museu Picasso, això sí, gairebé d’amagat i sense que el nom del geni, bèstia negra del franquisme, figurés en el nom oficial del nou equipament.