La cara B de les xarxes socials

“Soc una estudiant de fotografia que busca models per a un projecte.” Amb aquest anunci a Tinder, Cèlia Andrés va començar, a principi d’any, una aventura creativa sobre una realitat incòmoda soterrada: els efectes del nostre món hiperconnectat i accelerat en els adolescents. “Som la primera generació que hem passat dels innocents àlbums de fotos que ens feien els pares de petits a usar compulsivament les xarxes socials per representar-nos com volem que ens vegin els altres. Aquesta identitat ficcionada té unes conseqüències mentals i emocionals de què ningú no parla”, diu Andrés, de 22 anys, que està afrontant l’últim curs del grau en art i disseny de l’escola Massana de Barcelona.

Problemes d’autoestima, sentiments d’angoixa, trastorns en la conducta alimentària, depressió, pensaments suïcides... Andrés palpa aquesta cara B de la tecnologia, “la que hi ha darrere dels directes, els m’agrada i els filtres”, en el seu entorn d’amistats. Els joves s’esforcen per donar una imatge perfecta que persegueix a tota costa l’aprovació social i entren en un pervers bucle de competitivitat. A Nunca jamás, el títol del seu treball artístic, volia tractar-ho amb una mirada “des de dins” i, sobretot, “humana”, la que troba a faltar quan visita exposicions de fotògrafs consolidats que suposadament volen empatitzar amb els adolescents. “Són decebedores, perquè l’únic que fan és perpetuar els estereotips amb discursos poc sincers”, sosté.

A l’anunci que va publicar a Tinder, anònim i sense cap imatge seva a l’avatar, hi van respondre un centenar de persones; llavors, va obrir un procés de selecció, amb qüestionaris cada vegada més afinats, per trobar els perfils més adients. Van acabar sent cinc. El primer, a mode de prova pilot, li va donar la clau quan es van citar per conversar pausadament. “Em va confessar que necessitava tenir a prop les fotos de quan era petit perquè li recordaven qui era ell”, explica Andrés.

Nunca jamás es va desenvolupar durant quatre mesos d’entrevistes i una sessió de retrats en què els joves es van reconnectar amb la seva infantesa a través de les seves joguines i d’aquelles fotografies que algú els va fer quan la seva intimitat no era pública. Andrés els va forçar a representar-se com no es representen mai a internet: tendres i dèbils. Amb tot aquest material ha gestat una publicació en què imatge i paraula s’entrecreuen per visibilitzar la vulnerabilitat de la seva generació. “Estic atrapat en un ideal de mi mateix” o “sempre que entro a Instagram em sento inferior” són alguns dels crits silenciats per la falsa felicitat que venen les xarxes socials que Andrés fa aflorar en el projecte. I amb les seves pròpies veus. 

Dona retrata homes

És un projecte que entrelliga diversos malestars. També el de l’autora com a dona que no té el control de la seva representació en les grans indústries culturals com ara el cinema i la moda. “Els homes ens miren i nosaltres ens mirem a nosaltres sent mirades. Això no només determina la majoria de relacions entre homes i dones, sinó també la relació de les dones amb elles mateixes”, remarca. A Nunca jamás ha subvertit els rols. Ella és la que retrata “homes fràgils, musos i que se senten còmodes com a objectes”. Els cinc models que va escollir són, però, de sexualitat ambigua i, per tant, “víctimes també de la masculinitat establerta.”

“Nunca jamás proposa una nova forma de veure i de representar. La representació és també revolució i un objecte polític”, rebla Andrés, que té la intenció de continuar fent investigació “de la realitat de tota aquesta ficció que tants danys psicològics està causant”.