Música

TONI SUBIRANA

CANTANT I COMPOSITOR

“Faig cançó francesa en català o castellà”

Aquest any es compleix el centenari de Cançons de rem i de vela, poemari que Josep Maria de Sagarra (1894-1961) va escriure inspirant-se en el paisatge marítim del Port de la Selva, a l’Alt Empordà. Toni Subirana va posar música a sis poemes d’aquest llibre i altres creacions de l’escriptor barceloní el 1994, coincidint amb el centenari del seu naixement, en el disc Toni Subirana canta Josep Maria de Sagarra, amb direcció musical i arranjaments de Manel Camp. Aquell disc es va reeditar el 2011, en el 50è aniversari de la mort de Sagarra, i ara, en el centenari de Cançons de rem i de vela, Toni Subirana vol continuar la seva travessia per aquest repertori, interpretant-lo en “llocs de mar” i ampliant-lo amb altres poemes que no va gravar en el seu moment. En paral·lel, va publicant singles a les plataformes i continua exercint com a historiador de la música pop.

Els primers records musicals?
Jo vaig estar malalt de petit: als 5 anys se’m va manifestar una nefrosi i no sabien com curar-la. Em vaig passar força temps al llit a casa, convalescent, sense anar a l’escola. Llavors ja era força aficionat a la música i demanava que em compressin discos de Luis Aguilé, Karina i altres intèrprets de pop espanyol que sovint gravaven amb Hispavox. Qui m’havia de dir a mi que jo també acabaria enregistrant un disc amb Hispavox i el seu productor insígnia, Rafael Trabucchelli! Recordo que em van ingressar a la clínica Corachán i que m’hi van portar un menjadiscos: el posava a tot volum i venien les monges a renyar-me perquè no deixava dormir els altres nens [riu].
I com va passar d’oient a intèrpret?
Jo era el típic nen que cantava a totes les festes. La meva mare em va comprar una guitarra i fins i tot em van buscar una professora per aprendre a tocar-la, però no ens vam entendre gaire. De petit, jo ja escoltava Jacques Brel al cotxe i recordo l’impacte que van tenir sobre mi els primers discos de Serrat, les seves musicacions de poemes de Machado, i tota la poesia que adaptava Paco Ibáñez, gràcies al qual al col·legi recitava de memòria les Coplas a la muerte de su padre de Jorge Manrique. També em vaig endinsar en la Nova Cançó i sabia que tenia arrels en la cançó francesa.
La ‘chanson’ l’ha marcat molt, no?
Sens dubte. Des de petit vaig estudiar francès, a Aula Escuela Europea, una escissió del Liceu Francès: una escola molt exigent i dura, que no fomentava les actituds dels alumnes, però sí que em va servir per començar a dominar la llengua francesa. El que jo faig és cançó francesa, encara que canti en català o castellà. Als 16 anys vaig veure Charles Aznavour al Teatre Apolo (1981) i aquell va ser un moment fonamental en la meva vida. Aznavour va ser per a mi el gran mestre i, a partir d’ell, vaig anar estirant el fil: vaig saber que tot venia de Charles Trenet, el punt de partida d’un recorregut que et portava a Brel, Brassens... Per a mi Aznavour és un model: algú que als 80 anys cantava millor que als 40!
On va fer la seva primera actuació?
Al centre cultural de Santa Coloma de Marata, a prop de Cardedeu, que era on passàvem els estius. Era el 1976 i jo tenia 11 anys. Jo cantava èxits de la Nova Cançó i alguna cançó de Moustaki, al qual vaig arribar a conèixer anys més tard. Eren temps de gran efervescència política i si cantaves L’estaca la gent vibrava. I el desembre del 1977 vaig guanyar un concurs organitzat per Radio Reloj al Saló de la Infància i la Joventut. M’hi va portar el meu pare, que com el meu avi, era molt possibilista: tot es pot fer!
Quan comença a escriure cançons?
Als 14 anys. Jo tenia un cert pudor d’escriure les meves lletres, així que vaig triar Paco Ibáñez o Alberto Cortez –jo sempre el reivindico i ell valorava molt la meva feina– a l’hora de musicar poemes, com una manera de començar a fer cançons. En aquella època, vaig trobar a casa del meu avi l’Obra poètica (Selecta, 1947) de Josep Maria de Sagarra, i em vaig posar a musicar aquells poemes.
A casa van entendre la seva vocació?
Sí, el meu pare admirava el que feia i entenia que jo tenia un do per fer melodies. Tot i ser ell neuròleg i fill de neuròleg, mai no em dirigir cap a la medicina.
Com va entrar en el circuit musical?
Les primeres actuacions les vaig fer, dels 16 als 20 anys, en locals barcelonins com ara la Cova del Drac o el Don Chufo, on cantava tot sol amb la guitarra o acompanyat d’un parell de músics. El senyor [Ramon] Tordera de la Cova del Drac em va dir que, dins l’àmbit de la cançó, no havia vist mai ningú com jo.
I arribem a Hispavox...
Sí. Jo m’havia afartat d’enviar maquetes a totes les discogràfiques i pensava que ja havia passat la meva oportunitat, que ja era massa gran amb 20 anys [riu]. Però llavors em van contestar d’Hispavox, que era la més important, perquè els havia agradat una cançó meva, La primera vez. Em van fitxar i em van posar com a productor i arranjador Trabucchelli, que va ser molt agradable amb mi, una figura gairebé paternal. Vam gravar el meu primer disc, quan jo tenia només 21 anys, als llegendaris estudis Kirios, amb Steve Taylor –que havia treballat amb Bing Crosby– com a tècnic de so i músics de l’Orquestra de RTVE. Va ser una gran producció i una gran aposta per part de la discogràfica, però llavors Hispavox va ser absorbida per EMI i tot es va aturar a nivell promocional. Tot i així el considero un gran disc de debut i n’estic content.
Paral·lelament, va començar a treballar en projectes editorials sobre música.
Sí, la meva entrada en aquest món va ser un mètode de guitarra, juntament amb Max Sunyer. Després ja vaig fer coses que m’interessaven més, relacionades amb la història del pop: Grandes voces de oro, La música del siglo XX, Pop español... Ara continuo col·laborant amb el segell Ramalama , de José Ramón Pardo, escrivint alguns llibrets de discos amb antigues gravacions del pop espanyol.
El 1994 va gravar el disc de Sagarra, al qual torna regularment, com ara amb el centenari de ‘Cançons de rem i de vela’.
Sí, al llarg dels anys n’he fet uns 200 concerts, però aquest any, com a cosa excepcional, vull fer-ne concerts sobretot en llocs de mar. Per a mi aquest llibre continua tenint una gran frescor i sensualitat, ja que Sagarra el va escriure quan encara no tenia 30 anys. Això em va permetre fer-ne cançons molt variades: una rumba, una havanera... En aquests concerts potser incorporaré poemes del mateix llibre que no vaig gravar llavors o alguns que han estat musicats per altra gent.
Després només ha fet dos discos més.
Sí, Afectos especiales, que per mi és el disc més important, perquè és un treball de maduresa en què ja queda definit el meu estil, i el de poemes de Nadal, amb el qual faig recitals cada any. Últimament estic fent singles, com ara Como ellos dos –un vals inspirat en els meus pares, quan van fer 50 anys de casats– i Vent fresquet de tramuntana, perquè la gravació d’un àlbum és molt costosa i després no tens on presentar-lo en directe. Com deia Alberto Cortez, jo soc un artista de repertori i tinc una cançó per a cada moment important de la vida.

Tres fills, cinc discos

Toni Subirana (Barcelona, 1965) és fill i net de grans neuròlegs, Antonio Subirana Oller (1903-1992) i Manuel Subirana Cantarell (1937-2018), i és el més gran de set germans. Casat amb l’artista Cati Salazar, viuen des del 1992 al Baix Empordà i tenen tres fills. Subirana ha publicat cinc discos: Toni Subirana (1987), Todas las demás y tú (1991), T.S. canta Josep Maria de Sagarra (1994, reeditat el 2011), Afectos especiales (2004) i T.S. canta la poesia de Nadal (2015).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA