Schmitt pansit

Eric-Emmanuel Schmitt ens va enlluernar amb l'estrena d'El visitant (Poliorama, 1996), una magnífica psicoanàlisi a Déu, amb diàlegs espurnejants i la textura esponjosa d'una comèdia filosòfica. Un nivell expressiu similar va suposar El llibertí (2007), on el pensament fluïa de bracet amb la facècia més desbotonada, i que van protagonitzar amb especial química Ramon Madaula i Laura Conejero, els mateixos, però amb un altre director, que ara s'enfronten als anodins Petits crims conjugals, una obra mancada de l'enginy que il·luminava les anteriors. Aquí la verbositat és carregosa, sense el viu fogueig que ratxava l'escena en les altres ocasions, segurament a causa de l'argument: l'amor conjugal que, com deia Denis de Rougemont (L'amour et l'Occident), no té història. Els diàlegs proven d'aconseguir la volada intel·lectual i l'agudesa divertida que han caracteritzat Schmitt, però es queden a mig camí, atrapats en un excés que només aporta enfit. S'ha parlat dels mecanismes d'intriga d'inspiració hitchcockiana. Deu ser sobre el paper, perquè en escena l'obra s'encalla en una espiral de desceleració. Un matrimoni torna a casa després d'un accident domèstic que ha tingut el marit a l'hospital amb una amnèsia en aparença persistent. Desmemòria que s'usa per entrar en consideracions que la rutina havia vedat. La comunicació emergeix, delata, confronta i crea renovades complicitats. Aquestes són les guies del tapís que filen uns curosos Madaula i Conejero, bons intèrprets al servei d'un artefacte més aviat polsós. Un entreteniment que, tanmateix, pot fer reflexionar sobre la continuïtat de l'amor que es panseix però perdura, perquè tampoc la vida no és eterna...