El safareig, la vil·la, la suite, Portlligat

El primer taller de Salvador Dalí va ser un safareig, al terrat del domicili familiar a la plaça de la Palmera de Figueres. A la seva autobiografia, explica que s'hi asseia a dins, amb la fusta de rentar de la minyona entravessada damunt els genolls perquè li fes de taula, i els mesos de calor intensa, amb una mica d'aigua per guardar-hi els peus en remull. Era encara un nen. La imatge pertany al mite fundacional del geni, una precocitat que ja requereix l'arrelament a algun lloc. Als disset anys, tindria un espai propi per pintar en una de les habitacions de la casa, que alternaria a l'estiu amb el recambró d'una barraca de pescadors de Cadaqués prop de la finca d'Es Llaner on la família passava les vacances. En tots els casos, s'observa una clara preferència per treballar en llocs oberts (un terrat, una cambra vora mar), amb molta llum i vistes fenomenals al cel empordanès. Alguns dels tallers que tindria a la dècada dels trenta a París, habilitats en allotjaments prestats o de lloguer, i sovint en condicions de gran precarietat, com el primer apartament que va compartir amb Gala, al carrer de Gauguet, d'una “arquitectura autopunitiva, l'arquitectura dels pobres”, diria ell, comparteixen amb aquelles estances primerenques l'economia de la provisionalitat i l'aprofitament, però se n'allunyen per l'obsessió creixent a l'autorepresentació, tan absent d'aquells humils racons que no n'ha ni quedat testimoni. Només de l'habitació adolescent de Figueres se'n conserva alguna fotografia, d'uns pocs anys després que són ja el salt a un altre món: Dalí té vint anys i ha entrat en contacte amb l'ambient de la Residencia de Estudiantes de Madrid. L'estança, en dues imatges conservades de 1924 i 1926, aquesta darrera feta per l'antic company d'institut Joan Xirau, es presenta com una emanació de si mateix, un entorn en què l'artista i l'obra s'integren i es confonen en un pla únic que anul·la la distància entre art i realitat, entre el que és públic i el que és privat.

Els tallers successius que Dalí tindria al llarg de la seva vida es tenyiran d'aquesta mateixa atmosfera d'artifici, en què l'espai de creació esdevé recreació en si mateix, una projecció deliberada de la personalitat tumultuosa del seu ocupant, en especial quan l'artista disposi, com passarà tot sovint, d'excel·lents fotògrafs per documentar la construcció paral·lela del mite de l'obra i del seu personatge. És significatiu que de la vintena llarga de llocs de treball que documenta la nova exposició temporal del Castell de Púbol, Dalí i els seus tallers, quasi la meitat siguin espais que el pintor en realitat no va arribar a apropiar-se, en el sentit que fossin assentaments estables on s'hi reflectís l'entera impregnació del seu món, sinó que van tenir un paper transitori lligat a algun encàrrec puntual. Són prolongacions, doncs, de l'obra mateixa. És el cas, sense anar més lluny, del Teatre Museu de Figueres, però també del pavelló de l'Exposició de Nova York per al qual realitzaria el Somni de Venus, o dels estudis Disney de Burbank, on treballaria en el film d'animació Destino, o de l'estudi del fotògraf Philippe Halsman, amb qui col·laboraria en uns cèlebres reportatges fotogràfics, o el Ziegfeld Theatre de Nova York, per al qual pintaria els quadres de l'entrada.

Encara que Dalí contamina del seu esperit els llocs que ocupa, no es pot parlar amb propietat aquí d'una assimilació, sinó més aviat d'una cessió temporal d'espais. Fins i tot la major part dels altres tallers que va tenir són d'un fatigant interinatge, per més que hi acabés fent estades més prolongades: a La Pausa, la vil·la de Coco Chanel a Roquebrune, a la Costa Blava; a Hampton Manor, la mansió de la multimilionària Caresse Crosby a Virginia; a les suites de l'hotel Le Meurice de París o del St. Moritz i el St. Regis de Nova York; al complex residencial Del Monte Lodge de Pebble Beach, a Califòrnia, o al petit estudi que llogaria a Carmel a mitjan anys quaranta. La vida itinerant que menava Dalí aquests anys i la seva condició d'hoste, client o convidat en aquests llocs fan problemàtica la seva consideració com a veritables tallers. En aquest sentit, té una entitat més sòlida l'humil safareig de la casa d'infància que els salons de marbre que va freqüentar de gran i que satisfeien, per fi, la seva “set de luxe”, aquella que els primers anys a París l'havia fet sentir “com un xiprer que creix en una banyera”.

On seria, doncs, l'espai autèntic de creació daliniana? A Portlligat, sense cap dubte. Aquella atrotinada barraca de pescadors que el 1930 va comprar a Lídia de Cadaqués i que, a còpia de reformes i addicions successives, transformaria en una mena de deliri arquitectònic en consonància amb la geologia de l'entorn, és on la noció de taller pren la seva màxima consistència. De fet, la mateixa directora del Centre d'Estudis Dalinians, Montse Aguer, titula la seva introducció al catàleg amb un inequívoc “Portlligat i els altres tallers”, deixant clar on hi ha la primacia. Pel que fa a Dalí, que en els 50 secrets màgics per pintar advertia que l'estudi “ha d'estar situat a prop del lloc on vas néixer”, evocaria el seu refugi del Cap de Creus des de la llunyania de Hampton Manor, mentre escrivia les memòries: “Fou allí on vaig aprendre d'empobrir-me, de limitar i llimar el meu pensament perquè adquirís l'eficàcia d'una destral, on la sang tenia gust de sang i la mel tenia gust de mel.” Potser és perquè ja havia envellit, però algunes de les fotografies més humanes de Dalí recollides a l'exposició de Púbol són precisament d'aquest taller, arrupit davant el quadre, absort en una intimitat que ni l'intrusisme de la càmera gosa franquejar, púdicament oculta en un fons d'escala com en la imatge de Lies Wiegman de 1965. La composició guarda una estranya relació amb una fotografia juvenil feta també a Portlligat, en aquest cas al pati, mentre pintava Pell de gallina inaugural: Dalí, tan donat a l'exhibició, ignora del tot l'anònim fotògraf, ocupat com està en el llenç damunt el qual s'inclina amb un gest de plena tensió creativa, el tors descobert, la pell brillant de sol i suor.