Pere Parramon busca la font mítica del llenguatge

A La llengua dels ocells, és la naturalesa qui parla. Els personatges, navegants en una certa deriva cap a un nord gèlid, es paren a escoltar el so del vent o dels xatracs, a interpretar els missatges ocults entre els núvols o en el desplaçament del sol i les estrelles, però allò que tenen per dir de més profund sobre ells mateixos i aquells a qui estimen es resisteix a aflorar. Pere Parramon (Girona, 1977) ha construït en la seva segona novel·la, tot i que va ser escrita abans que El noi saltador i la reina dels guardians rossos (2017, també a Sd Edicions), una faula mítica sobre el naixement del llenguatge per mitjà d’una història que és alhora un relat èpic, un diari d’introspeccions i una apropiació de la rica mitologia escandinava.

Parramon la defineix com una rondalla al voltant del triangle amorós que formen dos guerrers i una princesa, però com tots els llibres de viatges proposa també un camí cap al coneixement, d’ells mateixos i d’altres mons: “El més important no és si arriben allà on van, sinó com hi van”, sosté l’autor, que es rebel·la contra la lògica de l’argument progressiu i trepidant i, diu amb ironia, “el gran pecat de l’espòiler”. Si la seva narració desconcerta tant com atrau per la seva alenada poètica, és perquè “tot allò que passa per dins mai no és lineal”, i Parramon prefereix confiar en la intel·ligència del lector (“a mi em posa de mal humor que em portin agafat de la mà”, es queixa), perquè es capbussi en la història tal com ho fan els seus personatges. “Sobretot un d’ells, el protector del príncep, el poeta, necessita revelar a l’altre el seu món interior, però això és el que més costa: trobar les paraules”, explica l’escriptor, doctor en història de l’art, crític i curador d’exposicions i professor de l’institut Vicens Vives de Girona i de la Universitat de Girona. L’exasperació porta sovint aquest guardià poeta a renegar de sobte, una manifestació de l’interès de l’autor per “mostrar com la tendresa pot ser també abrupta”.

L’alfabet de les runes juga un paper crucial no només com a símbol de l’articulació d’un llenguatge, sinó també com a signes màgics, gairebé corporis, en una novel·la que concedeix gran importància a les imatges i el seu misteri. “Per què hi ha tants de poemes i cançons sobre l’amor?”, es pregunta, i ell mateix es respon: “Perquè potser no es pot dir. Una paraula deixa de fer-nos servei i en necessitem una altra, i després una més encara; sempre parlem a la vora d’un abisme, i la manera de salvar-lo és l’art, l’únic que permet dir sense dir, o dir conservant la invisibilitat.”

Per escriure La llengua dels ocells, Parramon ha fet una llarga immersió en el món de la mitologia escandinava i dels víkings ( la primera versió la va escriure fa vint anys), però tot i la seva ambientació certament llegendària, no ha volgut caure en l’anacronisme, sinó pensar-la com una història que, amb un rerefons poètic, digués alguna cosa del present, de la mateixa manera, assegura, que en la seva vessant de crític no es pregunta què vol dir l’artista, sinó “què hi ha de nosaltres en la seva obra”.