La commemoració del centenari de la mort d’Àngel Guimerà (1845-1924) durant tot l’any 2024 ens ha portat moltes sorpreses d’allò més agradables: articles divulgatius i estudis, noves representacions d’obres seves, noves edicions de títols seus... Entre aquestes darreres voldria destacar la recopilació de la seva obra narrativa, més breu i menys coneguda que no pas la poètica i, no cal dir-ho, la teatral, que ha recollit i estudiat la professora Neus Oliveras Samitier.

Es tracta d’un volum, molt ben editat, titulat Rosa de Lima i altres proses, que inclou les tres obres narratives que ens han arribat de l’autor de Terra baixa: la novel·la curta Rosa de Lima i dos contes, Lo gos de casa i Lo nen jueu. Totes tres obres s’havien publicat diverses vegades, però actualment eren difícils de trobar. A més, el volum s’obre amb un estudi de Neus Oliveras Samitier, en què analitza les tres obres, estudia les edicions principals que se n’han fet (algunes amb canvis ben significatius) i les relaciona amb el conjunt de l’obra guimeraniana, des de molts punts de vista: ambients, sentiments, personatges...

Rosa de Lima és una novel·la breu, escrita per encàrrec l’any 1916 i publicada el 1917, en castellà, i el 1923 en català, que té molts trets del teatre de Guimerà, però que és clarament una novel·la fulletonesca, ja que en té molts dels trets característics: misteris, maniqueisme, casualitats solucionadores o melodramatisme, molt accentuat al final de l’obra en aquest cas.

La novel·la, estructurada en dues parts, ens narra la història de l’Hipòlit, un noi salvatge, allunyat de tothom, a qui la seva mare no estima i sempre tracta de beneit. Ben sols viuen en un casalot, la Castellassa, aïllat del món, fent cistelles i sàrries de palma. Tot canvia quan hi arriben dues barcelonines, mare i filla, carregades de misteris. L’Hipòlit, sense saber què és amor, al seus setze anys s’enamora de la jove Rosa de Lima, que al final de la primera part sabrem que era allà perquè estava embarassada. A l’Hipòlit, ignorant de tot, li fan portar el nen a Barcelona, a la Casa de la Maternitat. Quan torna, mare i filla ja no hi són i ell diu a la mare que no pararà fins a trobar-les. La segona part, transcorre a Barcelona, on l’Hipòlit viu amb en Quic, el fill de la Rosa de Lima, que ha recuperat malgrat no haver trobat la mare. Ens els presenta en plena Setmana Tràgica i amb el noi de setze anys ja. Una d’aquelles casualitats tan característiques de la novel·la de fulletó fa que en un dels assalts a un convent de monges en què en Quic participa, s’apiadi d’una de malferida, que l’ajudi a fugir, la porti a casa i resulti ser, com descobreix esglaiat l’Hipòlit, la seva mare, la Rosa de Lima, que pot morir acompanyada del fill i de l’únic ésser que la va estimar de debò, l’Hipòlit.

Els contes es van publicar al diari La Renaixensa l’any 1889. El primer, Lo gos de casa, és una petita joia, d’allò més ben escrita i estructurada, que ens narra la profunda amistat i estima entre un nen i el seu gos. Una història plena de tendresa, però també de dramatisme, ja que el gos és ferit per un altre que té la ràbia... El segon, Lo nen jueu, és una història d’allò més guimeraniana, tant pel protagonista, un nen, rebutjat per tothom, menys pels pares adoptius, pel seu origen, com pel dramatisme: acaba, com tantes obres de Guimerà, amb sang, que tant pot alliberar com condemnar.

Hem d’agrair a l’editorial Adesiara que hagi inclòs aquests títols en una col·lecció tan acurada i necessària com és De Cor a Pensa, que recupera obres difícils de trobar, absolutament necessàries per anar formant un cànon de la literatura catalana, sempre amb estudis d’especialistes que ens les apropen i ens les fan més entenedores.