Economia

Josep Maria Bricall

Catedràtic i exrector de la UB

“Financerament depenem totalment d'Espanya”

UN SAVI PIONER DE L'AUTOGOVERN
Josep Maria Bricall (Barcelona, 1936) és un savi. Un savi que ha treballat per al país. Que ha aportat coneixement al país. És un ciutadà que es va comprometre a fons per Catalunya, i ho continua fent. Catedràtic, rector de la Universitat de Barcelona entre el 1986 i el 1994, secretari general de Presidència entre el 1977 i el 1979 i conseller de governació entre el 1979 i el 1980 en el govern de Josep Tarradellas, és un home que ha contribuït a assolir i a aprofundir l'autogovern que avui té Catalunya. Lliurepensandor, ha fet política, però com a independent, perquè una de les coses que valora més, i ho fa, és parlar clar. Encara que això pugui fer enfadar il·lustres noms del país. L'entrevista n'és un exemple.
Entre el 1980 i el 2003 Catalunya es
va empobrir econòmicament i culturalment

Josep Maria Bricall és un savi. En els últims temps li han fet poques entrevistes. Aquesta és una oportunitat per gaudir del seu pensament.

Fa uns anys, va avisar: “Si els governs no reformen la universitat, ho faran els mercats”.

Quan no es pren la iniciativa política, fatalment tot queda a les mans de la inconsciència, que són els mercats: això és el que ens passa actualment.

Fins i tot va dir que després d'inundar els serveis, els mercats inundaran el coneixement.

Ho estan fent, ja.

El mercat es cruspeix la política, envaeix el coneixement... Què se'n pot salvar?

Fins als anys seixanta, hi havia la voluntat de fer canvis importants en la societat. Però a partir d'aquell moment, l'esquerra, que era la força transformadora, ha viscut bàsicament d'improvisacions. La dreta, en canvi, sempre ha sabut perfectament què vol: quan li ha convingut, ha defensat el mercat. I quan ha tingut problemes, ha recorregut a l'Estat.

Com definiria el moment que vivim?

Vivim una constant al capitalisme: arriba un moment en què la inversió s'atura i el procés d'acumulació també frena. Això a vegades es fàcil de superar, com va succeir a l'inici dels noranta, però en altres moments aquest sotrac ha estat molt fort i durador, com està passant avui. Ens en sortirem, però serà molt més difícil.
Amb la renúncia a transformar la societat, l'esquerra va adobar el camí que ens fa patir?

L'esquerra va tenir un problema que ha estat decisiu: als setanta, quan es va produir la crisi, les receptes que tradicionalment havia aplicat, purament keynesianes, no van funcionar. I, per contra, les reformes de Thatcher i Reagan van tenir molt d'èxit! El pensament econòmic d'esquerres va quedar desorientat i descol·locat: l'esquerra va renunciar a presentar una oposició a la revolució conservadora i es va limitar a fer, com deia Pla, capitalisme sentimental.

Fa dos anys, amb el sistema financer enfonsat, l'esquerra tenia l'oportunitat de domesticar el capitalisme. No ho va aconseguir. Què ha passat?

Més que domesticar, jo parlaria de reformar, d'humanitzar o de completar el capitalisme. El que calia era fer funcionar el capitalisme!

No funciona?

La crisi ho demostra. Quan Keynes va proposar solucions, no va ser per canviar el capitalisme, sinó per fer-lo funcionar! I l'esquerra, ara i als anys seixanta, ha renunciat a fer-lo funcionar!

I avui els mercats han tornat a passar al davant de la política.

I tant, que hi han passat! No hem estat capaços de reformar el sistema perquè no hi ha hagut lideratges prou forts. Els canvis importants els provoquen sempre decisions polítiques. Si vostè repassa el procés de construcció d'Europa, que al capdavall va ser la via per superar la crisi dels anys trenta, veurà que va ser a iniciativa dels EUA, que van obligar els països europeus a organitzar-se a través de l'OECE. Això va crear un patró de funcionament sobre el qual els països es van poder organitzar. Això ara no ho hem tingut.

Ens han fallat els lideratges?

El problema ha estat, segurament, la feblesa dels EUA en el sistema econòmic actual.

Obama és l'únic que ha arbitrat una mínima regulació financera i que encara defensa el creixement per sobre de l'austeritat.

Sí, però té dificultats: en l'última reunió del G-20 no va poder portar fins a les últimes conseqüències la seva posició.

Com explica que els EUA defensin l'estímul fiscal i que Europa, epicentre de la socialdemocràcia, s'aferri avui a l'austeritat?

Europa és presonera del sistema monetari que ha construït entorn de l'euro. Les condicions en què es basa la construcció de l'euro s'han revelat inviables, i la situació s'ha resolt amb la tradicional teoria que Alemanya aplicava al marc i que avui s'aplica a la zona euro.

Zona euro o zona marc?

De zona marc, ho ha estat des del començament! En aquests moments, si la zona euro té una balança de pagaments lleugerament positiva és per l'existència d'Alemanya, que ha imposat unes condicions relativament rigoroses.

Alemanya, Merkel, portarà Europa a l'estancament com em va dir en aquestes mateixes pàgines Narcís Serra?

Alemanya abocarà a l'estancament la zona euro i la seva economia: el quaranta per cent de les seves exportacions són a la zona euro. Si aquesta no pot comprar-li, ja em dirà a qui vendrà, Alemanya!

L'austeritat es tradueix en retallades a l'educació, a la investigació... Això compromet el protagonisme econòmic d'Europa al món i la nostra productivitat?

Un sistema de consolidació fiscal com el que s'imposa repercutirà sobre el creixement i afectarà totes les inversions públiques en general. Ha de tenir en compte que una crisi d'aquest tipus, amb la consolidació fiscal que s'està imposant, podria ser irreversible. Pensi en Catalunya: hem tingut sistemes industrials que funcionaven molt bé però que en un moment determinat, amb l'esclat d'una crisi, es van fondre com a conseqüència de les dificultats per trobar finançament.

Estem en aquest context?

Ens hi podríem trobar. Les nostres empreses són pimes i depenen del flux de crèdit.

Europa és el nostre horitzó?

Això fa molts anys que ho diem, però hem de ser realistes: el nostre propi horitzó ha de ser Catalunya. El que hem de fer és arreglar els nostres problemes, ser conscients que avui la nostra connexió amb Europa es fa a través d'Espanya.

Com està, Espanya?

Espanya ha tingut moltes dificultats per muntar un sistema industrial modern, amb un nivell de productivitat elevat, i s'ha refugiat en sistemes amb facilitats lucratives, com el turisme i la construcció, que van bastir el gran castell que ara s'ha enfonsat. L'economia espanyola va entrar en crisi independentment i abans de la crisi financera mundial, que ha aguditzat els problemes tallant el finançament.

Hem passat el pitjor de la crisi com repeteixen els governants?
Aquesta és una altra fantasia que tenen els polítics.

A la crisi econòmica, hi afegim una crisi política amb la retallada de l'Estatut. Vostè atribueix l'origen dels nostres problemes a la transició: ha dit que fa trenta anys els negociadors catalans van tenir poca ambició i van renunciar, entre altres coses, al concert econòmic.

Hi havia aspectes de la Generalitat que es va restaurar el 1977 que es van engegar a rodar amb el canvi de règim.

Sigui més concret.

La Generalitat era el règim que hi havia hagut durant la República, i era prèvia a la Constitució. Els bascos van aconseguir un article que parlava dels drets històrics, mentre que Catalunya no va poder aconseguir ni un article que parlés de la restauració política del sistema que tenia vigent abans del cop del 1936.

A Suárez el va sorprendre la poca ambició dels negociadors catalans?
I tant, que el va sorprendre! En aquella època, des de la Generalitat negociàvem el traspàs de l'educació, i recordo que en un sopar amb el ministre d'Administració Territorial em va dir que transmetés al president Tarradellas que traspassar l'educació no era possible perquè Suárez havia aconseguit excloure'l de l'Estatut.

A què atribueix la nostra poca ambició?

No voldria opinar sobre això, perquè moltes d'aquelles persones encara són vives i admirades. Però li'n puc posar exemples, com ara el tema municipal, que és decisiu, que va passar a dependre directament de l'Estat! L'origen del desastre és el primer Estatut: no sé si en aquells moments calia fer-lo.

Expliqui's.

Al seu moment, Tarradellas em va dir que no tenia clar si l'Estatut era l'eina més adequada. Posteriorment hi he reflexionat i he arribat a la conclusió que, en el moment que Catalunya ha tingut un Estatut, tots els altres territoris de l'Estat ens han copiat, han volgut tenir el mateix. Va ser l'inici del cafè per a tothom.

Quina era l'alternativa?

Potser hauríem pogut fer les coses de manera més discreta però més efectiva: el decret de restabliment de la Generalitat va ser molt discret!

Quin cost ha tingut per al teixit productiu català, renunciar al concert econòmic?

Tenim una dependència financera total respecte d'Espanya! I això vol dir capacitat per pagar inversions públiques, que són les que permeten augmentar més la productivitat.

I això explica el declivi econòmic de Catalunya a Espanya?

El declivi econòmic de Catalunya es deu en part a l'Estatut, i a la manca del concert econòmic, però també al que ha passat al nostre país els últims trenta anys. Compari com estava Catalunya als anys vuitanta i com estava quan va arribar a la presidència Pasqual Maragall: econòmicament, culturalment i intel·lectualment, Catalunya es va empobrir. I malgrat tot, sembla que els catalans estan contents amb el projecte polític d'aquells 23 anys. Un projecte polític que no té idea del que està passant al món.

Vam pensar en termes abstractes però no vam ser efectius?

No vam fer bé les coses. I un dels grans errors d'aquells 23 anys de govern és que no es va fer una administració eficaç. Val la pena recordar que Enric Prat de la Riba no va tenir estatut, però que durant molt de temps hem viscut del que es va aconseguir aquells anys. I el que va fer Prat de la Riba és donar consciència als catalans que era indispensable per al país una administració pública.

I amb el restabliment de la democràcia no vam ser capaços de construir-la?

No l'hem construïda, i aquest ha estat el nostre gran error, i a més, Catalunya no va ser capaç de fer-se sentir en el procés de desintegració per part de l'INI d'algunes empreses públiques que havien nascut sobre la base d'empreses catalanes!

I vam tornar a equivocar-nos en el procés de privatitzacions: no vam ser capaços d'obtenir cap empresa pública?

Com a mínim hauríem hagut de tenir-hi alguna participació! Moltes d'aquestes empreses també havien nascut d'empreses catalanes. Segurament hem estat mals estrategs: els catalans hauríem de tenir menys fantasies i ser més realistes.

Com podem tornar ser al capdavant de l'Estat econòmicament?

El problema no anar al davant. La qüestió és que fem les coses bé. I això vol dir mantenir el teixit industrial, que en una part important és manufacturer, i aconseguir increments de productivitat sobre la base del que ja tenim. En lloc de parlar, fem!

Hem fet massa proclames però hem estat poc efectius a l'hora de potenciar el país?

A mi sempre m'ha fet molta gràcia quan els polítics catalans han anat a Madrid a explicar els polítics espanyols el que és Catalunya. Això és absolutament de beneits! El que han de fer els polítics catalans a Madrid és parlar de problemes concrets, com els trens, el port, el corredor ferroviari mediterrani... Tot això és molt més important: els castellans saben perfectament què és Catalunya! No cal que els portem llibres!

El pragmatisme econòmic és fer nació?

Sens dubte hauríem fet més nació d'aquesta manera. Però va guanyar la visió nacionalista fantasiosa. Catalunya ha caigut moltes vegades en els forats que ella mateixa ha cavat.

k

L'entrevista completa, a

www.avui.elpunt.cat

En primera persona

El veritable salt

Mar Jiménez

Josep Maria Bricall és contundent. El que fou conseller de Josep Tarradellas ens demana: “Compari com estava Catalunya als anys vuitanta i com estava quan va arribar a la presidència Pasqual Maragall: econòmicament, culturalment i intel·lectualment, Catalunya es va empobrir. I malgrat tot, sembla que els catalans estan contents amb el projecte polític d'aquells 23 anys”. Efectivament, malgrat tot, alguns enyoren els 23 anys d'un govern que es va limitar a l'orteguiana conllevancia: al mercadeig tan anhelat avui pel PSOE i el PP. Els últims set anys s'ha proclamat “Escolta, Espanya”. Maragall i Montilla han formulat un veritable projecte polític per a Catalunya i per a l'Estat. I s'ha imposat, potser sense remei, una Espanya unitària que interessa cada vegada menys catalans. Aquells 23 anys van ser estàtics. En els últims set anys, la història ha avançat i ens ha portat a la cruïlla actual. Ha valgut la pena intentar-ho. Perquè avui les cartes són sobre la taula.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.