Quina sort, papa, que vam tenir! Quina sort que ens truquessin per oferir-te una plaça al Puig d'en Roca. Va ser una decisió difícil, com les que s'han hagut d'anar prenent al llarg de la malaltia, però encertada. A casa ja era impossible cuidar-te com calia, i sortosament vam rebre aquella trucada. I han estat dos anys tenint especial cura de tu. Han estat dos anys acompanyant-nos fins al desenllaç final. Dos anys d'empatia, d'estima, de tacte i de sensibilitat. Perquè no només t'han estat cuidant a tu, papa; també ens han estat cuidant a nosaltres, especialment a la mama, que dia sí i dia també no s'ha mogut del teu costat. També ens han estat acompanyant i ajudant a portar el desànim i l'angoixa de veure que a poc a poc t'anaves apagant.

No hi ha prou paraules que puguin elogiar la feina que fan. Si ho intentés em quedaria curta. Tampoc hi ha prou agraïments. Jo sé, papa, que si haguessis pogut els hauries donat les gràcies per cadascun dels dies que et van estar cuidant. No pateixis, papa, nosaltres ho fem en nom teu. No voldríem deixar-nos ningú i voldríem fer extensiu l'agraïment de la família a tothom qui d'alguna manera o altra va estar pendent del nostre pare. Mil gràcies, Puig d'en Roca.