des del País Basc

Amb «Egunkaria»

Tal com deia Ovidi Montllor, la gent a qui no agrada que es parli, s'escrigui i es pensi en català és la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s'escrigui i es pensi

Els bascos tenen en el cas Egunkaria un repte no tan diferent del que tenim els catalans amb la sentència de l'Estatut. En primera instància és un cas que, segons com acabi, segurament marcarà un abans i un després. Si la ja molt desprestigiada administració de justícia espanyola –vista des de Catalunya i Euskal Herria almenys– comet la barbaritat de condemnar uns ciutadans que han tirat endavant la difícil tasca de fer un diari en basc, en què podrem confiar-hi ja? Sobretot atenent-nos al fet que la mateixa fiscalia de l'Audiencia Nacional no veu cap prova que Martxelo Otamendi i la resta hagin «col·laborat» amb ETA. Quin ésser racional pot pensar que una famolenca empresa d'aquesta mena podia haver servit per «finançar ETA»? Per favor!

Com a periodista català, m'és especialment grat de comprovar com la solidaritat amb els companys d'Egunkaria està sent molt clarament expressada aquests dies arreu dels Països Catalans, amb actes a Reus, València, Barcelona, Palma i –avui mateix– a Girona. És una bona manera de donar suport als periodistes encausats i de protestar, un cop més, pel tancament del diari basc, l'únic que fins al dia del seu tancament s'editava íntegrament en llengua basca. Per què no es fa igual a Sòria o a Jaén?

Trobo especialment adient la cita amb què es va encapçalar el cartell de l'acte de Barcelona, aquella en què Ovidi Montllor recordava que «hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense'. Perquè és així. I podríem afegir-hi l'euskara. Vivim en un Estat on les diàries agressions a les llengües i cultures no castellanes –la catalana, la basca i la gallega– gaudeixen d'una magnífica complicitat transversal.

En el tancament de TV3 al País Valencià en tenim un sagnant exemple avui. Però alhora vivim en un Estat en què qualsevol entrebanc petit que pogués afectar la llengua castellana tindrà rang l'alarma social, amb les conseqüents onades d'indignació institucional multiplicades al cub pels mitjans de comunicació addictes. En definitiva, vivim en un Estat en què les ocurrències de fosques entitats com ara Dignidad y Justicia tenen més pes que no el mateix fiscal de l'Audiència.

Tot i això, un dels pocs aspectes positius del qual podem parlar en iniciar-se aquest judici, a cavall entre el 2009 i el 2010, és una certa presa de posició dels socialistes bascos sobre l'afer. Tot i que l'absència de socialistes destacats en la recent manifestació a favor d'Egunkaria (19.12.2009) fou eloqüent, ara el portaveu parlamentari del PSE –José Antonio Pastor– almenys ha anunciat que pot haver-hi hagut un «error de l'estat de dret» en aquest cas, tot i que hagi afegit, a corre-cuita, que, malgrat tot, no s'ha obrat «contra el poble basc». No. Ara bé, segons es desprèn del gruix de les seves declaracions a Radio Euskadi dissabte passat, cal que els ciutadans continuem pensant que és «normal» que es tanqui l'únic diari en llengua basca, que es trigui set anys a jutjar el cas i que s'hagin torturat alguns dels seus responsables (el mateix expresident Pasqual Maragall va lamentar-ho). O no és així?

Aquest cas només pot acabar d'una manera si és que volen que algun dia puguem recuperar certa confiança en l'estat de dret espanyol: amb una multimilionària indemnització a l'empresa Egunkaria i als seus representants; amb una petició de disculpa als afectats per part de l'Estat i amb una investigació internacional sobre un possible cas de tortures practicades en ple segle XXI contra periodistes al si d'Europa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.