Opinió

Caiguda lliure

Una política d’emocions

“Decretar el dol d’Estat té la funció de mantenir-nos en el llindar de l’aflicció

La declaració del dol oficial més llarg en la història de la democràcia espanyola, que es prolongarà deu dies, ha coincidit no pas amb el pic de la mortalitat per coronavirus, sinó amb el desinflament de la celebració vespertina als balcons. No sé si també hi ha hagut alguna consigna per deixar de sortir a aplaudir, però el cas és que no se’n sent la festa des que la reobertura de comerços i terrasses ha ofert millors atractius per a l’esbargiment. El paternalisme de les institucions, que regula quan hem d’estar alegres i quan compungits, no podia deixar perdre el profit emocional obtingut de la por a la pandèmia, que diverses campanyes publicitàries s’han ocupat de canalitzar amb uns missatges bledes inspirats per algun equip de cheerleaders, des d’aquell primerenc “Aquest virus el parem units” fins al recent “En sortim més forts”, amb tota la gamma intermèdia dels “Jo em quedo a casa”, “Tot anirà bé” i “Ho estem aconseguint”. Decretar un dol d’Estat just quan la gent deixava de pensar en el recompte diari de morts té la funció, sospito, de mantenir la població en el llindar tremolós de l’aflicció, perquè ningú no abjuri massa d’hora del potencial fratern del drama (sobretot en termes nacional-patriòtics) i per seguir alimentant la simbologia guerrera de la malaltia, amb banderes onejant a mig pal en honor dels “herois caiguts”. El culte a l’heroi és la màscara de la deshumanització: posa estàtues allà on hi havia carn.

Però institucionalitzar un acte de memòria de tal magnitud mentre encara hi ha contagis i defuncions, tot i que en una corba decreixent, continua apilonant els cadàvers com una massa informe i despersonalitzada, a diferència de la gran lliçó que brindava la portada del New York Times del 24 de maig, en què cada vida segada mereixia atenció. Més encara, constitueix un greuge irrespectuós respecte d’altres malalties no menys mortíferes. El càncer, per exemple, del qual moren cada dia a l’Estat espanyol una mitjana de tres-centes persones, gairebé 113.000 a l’any, segons l’Instituto Nacional de Estadística, que estima que al llarg del 2020 se’n diagnosticaran 277.394 casos nous. Però per a aquestes morts, que representen un nombre deu vegades superior al que ha registrat de moment la Covid-19, n’hi ha prou amb el dia de la bandereta. Aquesta pandèmia desprèn un tuf patrioter, sentimentaloide i bel·licós que me la fa molt més repugnant que els efectes que pugui tenir sobre la salut, sense que això signifiqui rebaixar-ne la gravetat. Per prevenir el càncer, s’impulsen campanyes contra el tabac; per fer front al coronavirus, s’escriuen cançonetes per a l’“acompanyament emocional”. Alguna cosa no estem fent prou bé, si se’ns pot governar amb mètodes d’una classe de pàrvuls.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.