De reüll
Del no fer res al no deixar fer
De portes enfora defensen el diàleg. De portes endins no fan res
Quan Catalunya va començar a avançar per fer realitat el referèndum de l’1-O el 2017 es va trobar amb un govern espanyol instal·lat en la negació permanent. La resposta de l’aleshores president de l’Estat, Mariano Rajoy, va ser sempre mirar cap a una altra banda, fer veure que no passava res i “caminar ràpid” com una alternativa al diàleg. Ara, després d’algunes “piruetes” dels suposats partits d’esquerres, arribem a un escenari similar. De portes enfora defensen el diàleg. De portes endins no fan res.
La història demostra que els contextos es repeteixen i que les solucions als problemes no canvien només canviant els protagonistes.
En poc temps hem vist que el suport de l’independentisme al govern de l’Estat ha començat a entrar en via morta. El suposat diàleg deixa de ser una alternativa quan la Justícia no deixa de ser arbitrària.
En els últims tres anys hem viscut fites històriques. Des de la celebració del referèndum, a la primera moció de censura del postfranquisme, passant per una taula de diàleg on un dels principals convidats mira cap a una altra banda per fer veure que no passa res. L’objectiu ja es distingeix a l’horitzó: no fer res, com ha fet l’Estat fins ara, i no deixar fer als catalans que “sempre fan coses”.