Editorial

La cimera del G-7, tan influent com excloent

L’editorial d’avui ha estat debatut per: Xevi Sala, Dolors Bellés, Anna Serrano, Irene Casellas, Sara Muñoz, Xevi Masachs i Teresa Márquez.

La cara de les periòdiques cimeres del G-7 és que els països més industrialitzats del món hi busquen formules amb què afrontar amb més garanties pròximes crisis econòmiques o sanitàries. La creu, que la mateixa nomenclatura de la trobada defineix el caràcter excloent d’uns dirigents que conceben el món de forma piramidal, amb els que manen a la cúspide i la resta que obeeix. Però fins i tot l’ampolla mig plena s’ha d’analitzar amb pinces, perquè tothom sap que els debats centrats a minimitzar daltabaixos econòmics generats per crisis bancàries o altres imprevistos continuaran tenint sempre les mateixes víctimes col·laterals, sense les quals l’engranatge del món més desenvolupat sembla que s’hagi d’encallar. El G-7 no pot ser un conclau d’ONG, però tampoc hauria de quedar reduït a un club privilegiat dedicat a perpetuar un sistema que, lluny de garantir la justícia social i el desenvolupament dels països pobres, pateix moltes vies d’aigua i no fa prou per posar fi a l’explotació dels recursos aliens i a les desigualtats.

La cimera d’enguany ha replicat, a més, el clàssic parany que consisteix a amagar els problemes interns buscant enemics externs. D’una banda, en el terreny bèl·lic, la presència del president ucraïnès, Volodímir Zelesnki, s’ha instrumentalitzat per engreixar encara més la maquinària de guerra contra Putin, embolcallant cínicament la trobada amb ofrenes als caiguts en els bombardejos atòmics al Japó durant la Segona Guerra Mundia. És clar que cal ser contundents a l’hora de frenar qualsevol temptació d’emprar armament nuclear, però a la pràctica la resposta d’Occident a la invasió russa a Ucraïna ha consistit a subministrar més munició, més míssils i finalment avions, és a dir, a apuntar-se a la dinàmica de la destrucció. De l’altra banda, en el terreny comercial l’adversari ara és la Xina, que aspira a la industrialització plena amb els mateixos instruments que en el passat van fer servir els que ara volen frenar-ho amb l’excusa de la contaminació o de la vulneració dels drets humans. Aquestes són assignatures pendents del règim xinès, d’acord, però Occident tampoc en pot donar gaire lliçons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.