Veritat i reconciliació (i III)

Pel que fa a nosaltres, els catalans, si creiem que estem millor dintre d’Espanya que els ciutadans de les nacions originàries ho estan dins del Canadà, podria passar que un dia no gaire llunyà ens despertéssim sense saber ja quina és la nostra llengua, cultura, història, origen i identitat pròpies. I no per falta de memòria, sinó per la lenta, inexorable, criminal mort nacional per la força totalitària d’un regne colonial, l’espanyol, amb el col·laboracionisme poruc i mesquí de més d’un català, nadiu o no.

Aital dia, tanmateix, podria ser ja massa tard. I ningú no ens demanaria perdó. Ni s’obriria cap comissió de la Veritat i Reconciliació, ni per part del govern espanyol ni de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana.

La castellanització de tot un poble, el català, soterrat en una immensa fossa comuna sense identificar.

Adeu, Catalunya!, per no saber (ni poder ni voler ni gosar) dir “adeu, Espanya!”, en el seu moment. Posem-hi data: 1 d’octubre de 2917.