Qui no malbarata?

Diuen els nostres governants que cada català gasta de mitjana 112 euros anuals en menjar que no consumeix. No seria honesta si digués que no em dono per al·ludida. Grosso modo, si només compto el pa que queda dur o flonjo i passa a millor vida; les bosses que es tanquen malament, o ni es tanquen, i fan que les galetes es transformin en pedres; les restes que van a la nevera i mai ningú no hi torna a pensar, i aquells productes que s’amaguen al fons del frigorífic i de l’armari i que t’assalten quan hi apareixen éssers minúsculs amb vida pròpia o quan t’adones que porten caducats des de l’any de la Mariacastanya, doncs segur que formo part d’aquesta mitjana i no puc donar lliçons a ningú. I no és que a casa no mirem de prendre’n consciència, amb el problema del malbaratament alimentari, però a mesura que les criatures creixen és més difícil planificar si a taula, sobretot el cap de setmana, sereu dos, tres, quatre o cinc. I compte que si desapareixen totes elles no acabis substituint els macarrons casolans per qualsevol vianda que et serveixin feta. També faig l’exercici de comprar la quantitat exacta que crec que consumirem, i d’omplir el cabàs gairebé cada dia en funció de la demanda puntual, però millor no calcular la mà de temps que s’ha d’invertir per anar al mercat o al súper, on ja em coneixen com si m’haguessin parit. En contra meu, però, tinc el fet de venir de mare i àvies andaluses, que vol dir que si a les seves taules no sobra menjar, significa que algú s’ha quedat amb gana. Sé que és absurd i que va contra la regla de l’estalvi, contra la lluita per reduir el malbaratament, i sobretot contra la victòria del sentit comú, però com és de difícil canviar allò que has mamat! Sort que les àvies sempre tenen la solució, que és tan simple com menjar més. Perquè, segons elles, el que guarda menjars, guarda pesars.