El dret d’asil, esmicolat

Aquest dimarts ha entrat en vigor el nou reglament d’estrangeria. El govern espanyol el presenta com una reforma necessària i ambiciosa, orientada a simplificar els tràmits i a facilitar vies de regularització per a milers de persones migrades. Però sota aquest relat triomfalista s’hi amaga una omissió greu: les persones sol·licitants d’asil han quedat excloses de la reforma. Un nou mur invisible, i més racisme institucional. Tothom qui arribi a l’Estat espanyol fugint de guerres, persecucions o catàstrofes, quedarà atrapat en una paradoxa administrativa. Per poder accedir a alguna de les noves vies de regularització, caldrà desistir en l’aspiració al seu dret a protecció internacional i esperar que la seva sol·licitud sigui denegada. En altres paraules, s’exigeix renunciar al procediment que justament hauria de garantir la seva seguretat i els seus drets fonamentals. És una crueltat administrativa disfressada de millora. A Girona, els efectes de la reforma tenen noms i rostres. Parlem de les persones que fins fa pocs dies vivien sota les vies del tren: homes procedents de Mali, Burkina Faso o Nigèria, que han estat desallotjats per ordre d’Adif. Molts són demandants d’asil, que fa mesos que intenten –sense èxit– aconseguir una cita telefònica per regularitzar la seva situació. No parlem d’una qüestió tècnica. Parlem de racisme institucional. La policia al·lega manca de recursos per gestionar les sol·licituds. Però el que realment falta és voluntat política. Són vides que no compten, i aquest patiment cada vegada incomoda menys.

Dormir sota un pont, perdre les pertinences en un desnonament, tenir dificultats per accedir a una dutxa o a un llit, són conseqüències d’una arquitectura legal que no falla: funciona exactament com està dissenyada. Estar en situació irregular ja no és una excepció. És una condició imposada. I ara, a més, cronificada per llei. El dret d’asil no pot ser paper mullat. Però cada reforma que l’ignora o el limita, el destrueix una mica més. Les persones expulsades de sota les vies no han estat només desallotjades d’un espai: se’ls ha fet fora d’un dret. Fora d’un país que, mentre proclama els drets humans amb solemnitat, construeix murs invisibles en el cor de les seves institucions.