Generar un fracàs per beneficiar el partit

La Conferència de Presidents que es va fer divendres a Barcelona era la crònica d’una mort anunciada. Cap acord. Ja no només sobre el finançament –singular i de Catalunya, o no– sinó tampoc en temes crucials com l’habitatge. Des del principi de la democràcia, l’autonomisme ha estat utilitzat com a contrapoder i com a sistema de bloqueig del govern estatal de torn. L’Espanya de les autonomies només té utilitat quan la major part de territoris estan en concordança amb el partit del govern estatal. Llavors és quan es desencallen polítiques i s’arriba a acords. Quan la catarsi no es produeix, com és el cas, l’Espanya de les autonomies es converteix en l’Espanya del bloqueig, orquestrat per un partit rabiós disposat a tot. Fins i tot si això suposa anar en contra de les llengües minoritàries que formen part del seu propi país. La instrumentalització que fa el PP de les autonomies és evident i les utilitza com a element de confrontació, convertint-les en una perversió del sistema. Avui el PP ha organitzat una manifestació per demanar la dimissió de Pedro Sánchez i ha emprat la Conferència de Presidents per escalfar l’ambient, potser pel temor que la convocatòria fracassi. Una petició de dimissió que fins i tot fa sense posar-se vermell el president valencià, Carlos Mazón, per la situació “insòlita” en què, diu, el PSOE ha deixat la Comunitat Valenciana després de la dana en què van morir més de 200 persones, tot i que la responsabilitat sobre la gestió és d’ell. En aquestes trobades s’ha de demanar que els presidents –sigui quin sigui el seu color polític– defensin els interessos dels seus territoris i que estiguin menys pendents dels dels altres o de l’agenda que els marca el partit. Si no, millor estalviar-nos-ho.

El PP ha perdut la vergonya fa temps, però un cas a part és la mala educació i les males maneres habituals de la presidenta madrilenya, Isabel Díez Ayuso. Ella soleta es carrega el bilingüisme de l’Estat amb una verborrea que només acontenta els seus acèrrims i avergonyeix la resta del món. Però a ella tot això no li importa i continua amb la seva campanya personal, que, de fet, no és ni la dels seus companys de partit.