anàlisi. [email protected]
El valor de la llibertat
Un dels efectes del mal entès bonisme de la nostra societat, i molt especialment dels governants, són els efectes perniciosos que de vegades pot tenir. El bonisme és un exemple clar de com sovint una bona idea o fins i tot una bona acció poden tenir uns resultats catastròfics. Quantes vegades hem hagut de discutir amb gent ben intencionada que no sempre un increment d'impostos pot ser una bona idea! O un increment de salaris.
Un altre efecte indesitjable del bonisme és que pot atacar o afectar la llibertat i, com aquesta va lligada a la responsabilitat, el resultat final és que estem creant una societat poc responsable. Sovint ho veiem quan passa un contratemps, que de seguida tendim a reclamar a l'administració l'auxili per treure'ns de l'atzucac en què ens trobem, fins i tot en aquells casos que siguin per irresponsabilitat nostra. El bonisme tendeix a transferir la responsabilitat individual cap a la col·lectiva. I és que només la llibertat individual comporta responsabilitat individual. Ja ho diu Rousseau: «Renunciar a la nostra llibertat és renunciar a la nostra qualitat d'homes.»
És per això que des d'aquesta mateixa tribuna alguna vegada he defensat la llibertat que té qualsevol empresari de vendre's la seva empresa a una multinacional, però això no el fa responsable de la desertització empresarial que produeix a Catalunya la seva acció. I avui, més que mai, hem de reivindicar de nou la responsabilitat individual. La independència del nostre país mai serà possible si no tenim una massa crítica de catalans de totes condicions que des del seu lloc, exercint la seva llibertat, treballi responsablement fent país.
Els empresaris, els científics, els botiguers, els artistes, els obrers..., tothom ha de treballar des del seu espai de llibertat. Avui els catalans hem de repetir aquella interpel·lació kennediana de no mirar què pot fer el país per tu i sí tu pel país.
En pocs dies els gironins hem perdut dues persones que, des de la seva llibertat, foren exemple clar d'aquells que només miren què poden fer pel seu país. Em refereixo a Feliu Matamala i Pere Rodeja. Dues persones que des dels seus llocs durant la seva vida van fer una tasca grandiosa, callada, i sense gaire reconeixement.
En Feliu va morir als 90 anys i fa pocs anys li van donar la Creu de Sant Jordi. En Pere, penso que ni això. Però ells hauran marxat contents per la feina que han fet, no pels seus reconeixements socials, que segur que no n'esperaven cap. No en tenien necessitat perquè el seu reconeixement era diari amb la feina que feien.
L'altre costat de l'exemple el tenim amb els fills d'Agustí Centelles, en Sergi i l'Octavi. La seva llibertat els ha portat a vendre l'obra del seu pare a qui millor els l'ha pagat. Ells han estat més atents a què podia fer –o pitjor: exigien que fes– el país per ells, que no ells pel país. Jo no negaré mai la seva llibertat de portar l'obra del seu pare a aquesta mena de Valle de los Caídos que serà l'arxiu de Salamanca, o de veure tots els governs catalans de la democràcia i la mateixa Generalitat de Catalunya com a enemics seus, però aquesta llibertat no els eximeix de la responsabilitat d'acceptar les conseqüències, bones i dolentes, dels seus actes. Jo, com a català, no vull que el meu govern i el meu conseller de Cultura cedeixin amb diner públic allò que pot ser una raonada negociació a un possible xantatge. Catalunya som tots, no uns quants.