Silencis

En el moment de l’in memoriam, en què els Goya recorden les persones del món cinematogràfic espanyol traspassades durant l’últim any, va aparèixer a la pantalla el nom de Basilio Martín Patino. No vaig sentir pràcticament cap aplaudiment a un dels cineastes espanyols més extraordinaris, lliures i honestos dels últims cinquanta anys. Poc després, posem per cas, hi va haver una ovació en memòria de Chiquito de la Calzada. No tinc res a dir d’aquest espontani reconeixement a l’humorista. Però fa pensar el silenci en relació amb Patino, que va debutar el 1965 amb una pel·lícula immensa, Nueve cartas a Berta, amb la qual va començar a venjar-se del franquisme. Patino formava part d’una família franquista de Salamanca, però va buscar una altra filiació que va vincular-lo als republicans que van perdre la Guerra Civil, que van exiliar-se, que van ser assassinats per la dictadura o diversament represaliats. Tenint presents els seus documentals a favor de la memòria i en contra del franquisme concebuts clandestinament al final de la dictadura, com ara Canciones para después de una guerra i Queridísimos verdugos, ho va reflectir des de la seva primera pel·lícula fins a l’última, Libre te quiero, que va rodar a la Puerta del Sol de Madrid quan va reconèixer en els indignats l’esperit dels republicans; és a dir, dels seus. Aquell esperit que ara trobem a faltar a l’Estat espanyol mentre que, d’altra banda, pot tenir-se la impressió que manquen cineastes que filmin el moviment de resistència i insubmissió de Catalunya. Ho ha dit recentment Patricio Guzmán, cineasta de la memòria històrica xilena: “Si jo fos català ja estaria fent el documental sobre el proces.”

El cas és que Patino no va ser mai nominat als Goya. Tampoc va rebre cap premi honorífic. I el record de la seva mort va ser rebuda en silenci. Potser aquesta poca sensibilitat cap a un cineasta lliure, resistent i poc submís explica altres silencis de la professió cinematogràfica espanyola.