Opinió

Tribuna

Llei per als sensellar

“Les persones sense llar estan òrfenes d’una llei que es proposi emancipar-les i protegir-les

Un dels col·lectius més vulnerables, que sofreix sovint discriminació i violència, és el de les persones sense llar. Un estudi realitzat l’any passat a la ciutat de Barcelona per Arrels concloïa que el 75,4% de les persones que viuen al carrer tenen una vulnerabilitat elevada o mitjana (per exemple, quatre de cada deu havien rebut atenció mèdica a urgències en els darrers sis mesos) i que el 31,6% (40,6% en el cas de les dones) havien estat víctimes d’agressions físiques i/o verbals. Tot i la feblesa del col·lectiu, els sensellar, a diferència d’altres col·lectius fràgils, o tradicionalment discriminats i maltractats, no gaudeixen d’una llei específica que es proposi corregir la seva situació precària. S’ha intervingut, i em limito a esmentar la legislació aprovada a Catalunya, en l’àmbit de l’atenció i la protecció dels infants i adolescents (llei 14/2010); a favor de les dones: erradicació de la violència masclista (llei 5/2008), igualtat efectiva de dones i homes (llei 17/2015); s’han desenvolupat i garantit els drets de les persones dels col·lectius LGBTI (llei 11/2014), o, fins i tot, s’han dictat normes per a la protecció i el benestar dels animals (decret legislatiu 2/2008); tanmateix, les persones sense llar estan òrfenes d’una llei que es proposi emancipar-les i protegir-les, i ni tan sols es parla de tramitar-la.

L’escassa autoestima, la fragilitat i el deteriorament dels membres d’aquell col·lectiu tan estigmatitzat, la manca de capacitat d’influència per la seva marginació, o el nombre molt elevat per la gravetat de la seva situació, però reduït a efectes de tenir força reivindicativa, dels seus membres (a Barcelona, segons les dades del recompte d’enguany, 956 persones dormen al carrer i 2.130 en recursos residencials de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar o en equipaments municipals) serien factors que explicarien la manca de legislació. L’encara massa poca sensibilitat social envers el col·lectiu fa la resta.

Per descomptat, el cor del problema rau en l’accés a l’habitatge, i solucionar-lo requereix, entre altres coses, dictar una legislació sobre l’habitatge molt més enèrgica que l’actual i adoptar polítiques decidides en la matèria. Però mentre no s’assoleix el dret a l’habitatge de manera plena i efectiva, esdevé imprescindible establir previsions legals que permetin millorar les condicions de vida de les persones sense llar. I és per això que escau la llei a què em refereixo.

Quin hauria de ser-ne el contingut? Apunto quatre tipus de mesures, sense afany de ser exhaustiu. En primer lloc, mesures que aplanin l’exercici dels drets als sensellar, com l’establiment de mesures administratives que en promoguin l’empadronament (el 2017, el 57% no estaven empadronats); l’articulació d’intervencions d’ofici de les administracions que els faciliti la presentació de sol·licituds de prestacions (el 2017, el 66% no en rebia cap), de documents (el 2017, el 52% no tenia targeta sanitària), o bé que els orienti en determinats afers jurídics; l’ordenació de vies per proveir-los d’un domicili a efectes de rebre les notificacions i les comunicacions, i de poder-se empadronar; l’adopció de mesures destinades a garantir-los la mobilitat... En segon lloc, mesures de suport, com l’obligació de les administracions d’haver de cedir espais públics en períodes de fred intens perquè s’hi refugiïn; o la institucionalització dels recomptes i les enquestes... En tercer lloc, mesures protectores punitives com la tipificació, com a infracció administrativa, de les conductes que vexin els membres del col·lectiu que no siguin constitutives d’infracció penal i, finalment, en quart lloc, mesures de caràcter organitzatiu sobre la base dels principis de coordinació –bo i creant plans d’actuació específics (per exemple, per incrementar els equipaments)– i de cooperació entre les administracions públiques competents en la matèria, i la vertebració de la col·laboració entre aquestes i les entitats privades que treballen en el sector.

No cal dir que força de les mesures indicades ja es practiquen. No obstant això, convindria incloure-les en una llei, perquè la legislació vigent no sempre les recull o les garanteix plenament. La conveniència d’una llei com la descrita correspon debatre-la i decidir-la a les persones afectades i a les diverses entitats que se n’ocupen (Arrels Fundació, Comunitat de Sant’Egidio, Sant Joan de Déu - Serveis socials, Parròquia Sant Miquel del Port - Projecte Sostre...). El grau d’experiència i maduresa adquirit actualment per les entitats socials dedicades a les persones sense llar justifica l’empresa. Tan sols vull afegir, per acabar, que tinc la impressió que el simple fet de la tramitació d’una llei ja seria beneficiós per a les persones sense llar, en la mesura que donaria visibilitat al problema i milloraria l’autoestima i la confiança dels membres del col·lectiu.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.