De tant en tant aflora el debat sobre la conveniència de demanar perdó pels crims de la conquesta i els efectes devastadors de la colonització. Sabem l’immens patiment que l’aventura americana comportà als pobles originaris –gairebé exterminats– i als africans–quinze milions d’esclaus traficats– per aixecar els imperis europeus i fonamentar els processos capitalistes. Un genocidi passat per l’espasa i la creu damunt d’éssers de qualitat humana menystinguda com a coartada per a la seva explotació sense remordiments i per a la construcció intel·lectual del racisme. Motius de sobres per a una excusa pública que no s’hauria de limitar a un govern, ja que els vaixells negrers salpaven de molts ports, com han documentat Fradera i altres experts. Amb tot, les disculpes sense reparació són cínica camàndula, i més quan els horrors del present no desmereixen la història: espoli de recursos i empobriment del sud; dones violades, treball infantil forçat, salaris de misèria, el preu de la tecnologia; armes que creen conflictes i fronteres blindades per als que en fugen, doble negoci contra la vida; camps on s’amunteguen les deixalles del sistema, nens inclosos; un mar d’ofegats i desapareguts sense dret a salvament (endavant Carola Rackete, Sea Watch, i Òscar Camps, Open Arms); persones “amb la mort a l’esquena i una paret al rostre” (Zeid Ra’ad Al Hussein, ex-alt comissionat de l’ONU). La seva mort, la nostra paret. Demanem perdó? De quins crims?