La valentia segons Arrimadas

Aquests últims dies al Congrés dels Diputats hi ha hagut per part de tot el ventall de la dreta espanyola unes paraules tan agressives, una cridòria tan amenaçadora i mal educada, una gestualitat tan fatxenda i barroera, una ràbia tan colpista, un baladreig tan verinós, una manipulació tan immoral (inclosa aquella relativa a les víctimes de la violència etarra) i una remor tan feixista que, ho dic sincerament, he respirat alleugerida quan el resultat del recompte de vots ha permès la investidura de Pedro Sánchez.

Incitada per les referències cinematogràfiques d’Aitor Esteban, he observat la votació recordant aquelles pel·lícules de Steven Spielberg en què es van fent llistes afegint i comptant-ne els membres d’un en un. Sense arribar, tanmateix, a veure-ho amb aquella barreja d’emotivitat i de distanciament que pot procurar la ficció cinematogràfica, dit això a banda de la circumstància que l’esmentat cineasta s’hagi inspirat en fets reals per als seus films de llistes i recomptes, però també de la sensació d’haver assistit a un espectacle més lamentable que certs realities televisius. En tot cas, ho he vist considerant que la formació d’un govern a l’Estat espanyol no em seria aliena ni en el cas que el meu país arribés a ser independent. Amb una inquietud davant del procedir bel·ligerant d’una dreta extrema que, ara per ara, no pot governar, però que té el poder econòmic, judicial, mediàtic, sense oblidar el suport de l’alt funcionariat i de les autoritats militars i eclesiàstiques. I, malgrat un tot que comprèn la por davant d’aquests poders associats a la dreta i també la desconfiança respecte del PSOE, amb el desig inevitablement prudent d’esperar-ne alguna cosa (pel que fa a Catalunya, a les polítiques socials, a una legislació que eixampli la democràcia en lloc de l’autoritarisme repressiu, a la sensibilitat feminista, a les mesures mediambientals, a l’actitud davant de les persones migrants) d’un govern amb la presència d’Unides Podem. I això últim potser és així perquè, simplement, els antinihilistes no ens podem permetre la desesperança.

He començat l’article amb la idea de comentar que, entre totes les coses vergonyoses vistes i sentides a propòsit del debat d’investidura, em va revenint l’apel·lació mesquina d’Inés Arrimadas al transfuguisme dels socialistes electes al crit de “Sed valientes por España”. La valentia ha de ser una altra cosa, i vull pensar que també ho creuen molts espanyols. De moment n’hi ha hagut de prou valents davant de les amenaces de los valientes que lladren perquè, de fet, no accepten els resultats d’unes eleccions.