Fassbinder continua molestant-nos

Escric aquesta ombra la vigília de l’aniversari d’Agnès Varda, que hauria fet 92 anys si no s’hagués mort un dia de març de l’any passat, i aquest article sortirà publicat just quan farà 75 anys del naixement d’un altre cineasta, Rainer Werner Fassbinder, a la ciutat balneària de Bad Wöhrishofen, a la regió de Suàbia, dins de l’estat de Baviera. No és que vulgui fer cap associació entre Varda i Fassbinder, cosa que, a més, em costa imaginar que pugui ser possible. El cas és que tinc ganes d’escriure una mica sobre el director alemany. D’aquí a deu dies, el 10 de juny, farà 38 anys que va morir: ho va fer davant de la televisió engegada, amb una cigarreta mig consumida als dits de la mà i una dosi de cocaïna a mig aspirar prop seu. “Ja descansaré quan estigui mort”, van sentir-li dir a Fassbinder mentre no parava de crear fent pel·lícules (escrivint també obres de teatre i dirigint-ne muntatges) i alhora es destruïa amb una diversitat d’addiccions. Només dir que, arribant a consumir al final de la seva vida uns vuit grams diaris de cocaïna, en poc més d’una quinzena d’anys, del 1966 al 1982, va rodar una quarantena de pel·lícules escrivint-ne el guió i col·laborant en el muntatge. Sense descansar fins a la mort: sota el seu cadàver, hi havia el guió d’una pel·lícula sobre Rosa Luxemburg que estava escrivint i que ens mancarà per sempre més.

S’ha dit moltes vegades i potser és cert que la seva vida trepidant i turbulenta ha pogut emmascarar i fins amagar la seva obra immensa, però el cas és que aquesta continua interpel·lant-nos sense pietat. Fassbinder va morir rebentat quan només tenia 37 anys i ja en fa més, 38, que va morir. Tanmateix, el seu cinema sembla més rabiosament actual que el de molts cineastes vius. Les seves pel·lícules no descansen i ens interpel·len amb coratge explorant sense miraments (ni correccions morals ni polítiques) en les relacions de poder (explotació, submissió, dependència, victimisme, crueltat, humiliació) entre els humans. Vegin Tots ens diem Ali, La llei del més fort, Les amargues llàgrimes de Petra von Kant, Viatge a la felicitat de la Mama Kusters, L’any de les tretze llunes, El matrimoni de Maria Braun, Lola i, a més de tantes altres pel·lícules, la sèrie televisiva Berlin Alexanderplatz. El racisme, el classisme, l’homofòbia, la corrupció econòmica i moral, el control polític i social, la manipulació dels mitjans de comunicació, l’enviliment consumista, les amnèsies col·lectives que volen tapar les culpes del passat. Ell descansa, però les seves pel·lícules ens continuen molestant.