Els catalans tindríem una selecció de futbol comparable a ‘la roja', si ens fos permès? Tindríem el mateix talent? Gastaríem la mateixa set de victòries i de glòries nacionals, agitaríem igual de fort les banderes, fabricaríem cançonetes de suport amb qualitat musical apreciable? En cas de triomf, sortiríem a celebrar amb les galtes pintades del color que toca, i tindríem unes senyores estupendes cobertes de tèxtil escàs, també del color que toca? Coneixeríem el significat de la paraula modèstia?

Els darrers temps de la roja ens fan pensar que potser la selecció espanyola, a partir de l'Eurocopa, ha inflat massa el núvol. Però els signes dels temps i el que passa a d'altres països ens fan pensar que una esquadra catalana, a l'hora de la veritat, no generaria fenòmens gaire diferents. De fet, com que el pinyol de l'equip espanyol és d'extracció catalana, podem suposar que el nivell de joc i les probabilitats de victòria serien comparables. I per tant, podem imaginar que l'autobombo i la reacció popular s'hi assemblaria.

Hi ha un detall, però, digne de tenir en compte; la bravata no depèn dels gladiadors, sinó del públic, inclòs l'emperador. I també depèn de la mida del teatre, perquè no és el mateix una arena de províncies que el Colosseu de Roma. Alguna cosa em diu que el públic català, potser pel volum inferior de la massa, no és igual que el públic espanyol. Tampoc no són iguals els respectius emperadors ni els trompetistes i missatgers. Mirem el Reial Madrid i el Barça. El Rudy Ventura i Manolo el del Bombo. O mirem la bandera de la Plaza Colón i la torxa del Fossar de les Moreres.

En general, els catalans som molt menys nacionalistes que els espanyols, i ens sentim obligats a ser-ho de forma sostenible, amb un impacte mediambiental discret, i amb un embolcall de modèstia i disseny cosmopolita. Si ara mateix tinguéssim una selecció pròpia a Sud-àfrica, sabríem que guanyar és molt complicat, que cal suar la cansalada, que la mida sí que importa, i que els petits poden ser campions però no pas abans de saltar al camp. Miraríem cap a Holanda, Dinamarca, Txèquia. Cap a Suïssa.

Celebraríem les victòries? Segur, fins al delírium trèmens, i l'endemà hauríem de collir paquets humans de terra. Però abans del xiulet final, patiríem molt; tindríem un sentit del ridícul força més acusat, i seríem més enrojolats que no pas rojos. Coneixeríem millor la delicada frontera entre l'alegria i la prepotència que, com el seu nom indica, sol precedir la potència.