Escolto la mítica “agenda confusa”, del modern i atractiu Marc Serena, al programa del Pere Mas, de Catalunya Ràdio. Parla d'un seminari sobre “la relació de la música i la tortura” a la Virreina. És un simposi que organitza el Human Rights Project de Bard College, i que es dedicarà a debatre “sobre la relació entre la música i les pràctiques de tortura i inclourà la participació de diversos investigadors, artistes i professionals provinents d'Estats Units, França, Regne Unit i Espanya”. Un dels documentals que s'hi podran veure és Saturday come slow, que s'ha realitzat en col·laboració amb un expresoner de Guantánamo anomenat Ruhal Ahmed.

Quan en Serena explica això, penso en la notícia que va sortir fa uns mesos i que feia referència a les cançons que dia i nit havien de suportar a un volum alt –se suposa que amb finalitats torturadores– els presoners de Guantánamo. Entre elles, Losing my religion de REM o Born in the USA de Bruce Springsteen. I penso també en l'obra de teatre La mort i la donzella (mai no oblidaré la interpretació tan lluminosa que en va fer la Sílvia Munt, al teatre). Si vostès l'han vista o llegida no cal que els expliqui res de les emocions que pot sentir un expresoner quan torna a escoltar la música que servia per ofegar els seus crits durant la tortura.

Però vet aquí que en Marc Serena continua amb l'agenda confusa. I després de parlar d'aquest simposi ens parla d'un concert de David Bisbal. Déu meu, em dic, doncs. David Bisbal em fa pensar que, segons com, no cal anar a La Virreina per entendre la relació entre música i tortura.

Comenta l'article a www.avui.cat