El debat sobre l'ús del burca a Catalunya ha posat en evidència la societat catalana com si fos un mirall. Hi hem vist reflectit el compromís municipal amb la gestió de la realitat, l'absentisme del Parlament, la increïble vacil·lació de la dita esquerra, la demagògia i l'oportunisme de caràcter electoralista i també la veu sòlida de molts opinadors pronunciant-se clarament en contra d'aquesta presó ambulant que limita la vida d'algunes dones musulmanes, i tant és si en són quaranta o quatre. La llibertat és o no és. I una de les coses que tenim per oferir als qui arriben a Catalunya per plantar-hi arrels és la llibertat. La vulguin o no la vulguin: nosaltres som això. Aquest batibull d'actituds diverses i contradictòries –de vegades en el mateix partit: vegeu el cacau del PSC— ens ensenyen una sola cosa: ens fa por d'enfrontar-nos a aquest altre que ja viu a casa nostra.

Anem primer al fons de la qüestió. La raó del vel integral és mantenir la dona fora del mercat sexual. Tan clar com això: impedir que es relacioni lliurement amb estranys, embolicar-la de manera que tot contacte gestual o verbal sigui impossible. Això respon a un mandat instintiu dels mascles humans que està ben estudiat pels científics que han parat atenció en l'evolució del comportament. L'home volia estar segur que els seus fills eren seus, i la manera d'estar-ne no era confiant en la dona, sinó tancant-la a casa. La moral tradicional, tant burgesa com religiosa, ha estintolat aquest principi altament patriarcal en totes les societats. La meva mare, de jove, no podia entrar a prendre un cafè en un bar. Tampoc podia anar sola a determinats llocs. I, si hagués volgut treballar, que no va voler, hauria triat una feina considerada femenina, aquelles que, en ser exercides per dones, no comportaven gaire intercanvi amb col·legues masculins.

Aquesta tradició moral restrictiva era tanmateix transmesa per les dones: de fet, la mare va intentar d'inculcar-me aquests principis i va ser la meva generació –potser les dones una mica més grans que jo— la que va fer saltar a miques les prohibicions tàcites i explícites per decidir que volíem governar les nostres vides com a éssers adults. Amb totes les possibilitats d'experiències i intercanvis i decidint en cada moment què volíem (què volem) i què no. La ruptura va ser tan radical que actualment la tradició del món femení pràcticament ha desaparegut en aquests verals, al marge de quina sigui la creença que cadascú sostingui. L'escola és la primera que avui transmet valors d'igualtat a nens i nenes. I en aquest gest comencen a quedar enrere segles de discriminació i de constrènyer les dones a una vida domèstica i petita.

Com que no volem recular, no podem admetre la violència del burca. Volem dones immigrants adultes i lliures. No pas dones sotmeses que afirmen, com han recollit els diaris, que la bellesa és perquè només la disfruti el marit a casa. M'és exactament igual que aquesta dona hi cregui; vull que la societat li llanci el missatge que així no anem bé. Que la sacsegi. Que l'obligui a plantejar-s'ho. El burca és una prohibició –de contacte amb els semblants— i la societat respon amb una altra prohibició, després de la qual poden venir tots els serveis de mediació que convingui. De la mateixa manera que no seríem tolerants ni comprensius amb la violència de gènere (moltes dones l'han considerada acceptable fins fa quatre dies) o amb el treball infantil (moltes famílies ho consideren normal), no podem acceptar que es mutili l'espai social de cap dona.

Dit això, se'ns planteja una segona i bàsica qüestió. Quan parlem d'integrar els immigrants, a què els volem integrar? És obvi que s'esmercen molts diners, però molts, a integrar socialment els nouvinguts per tal de mantenir la cohesió social. Dit d'una altra manera: hi posem diners perquè aquells que arriben amb un nivell zero (d'economia) puguin pujar fins a tocar l'extrem de la societat, perquè altrament en quedarien desenganxats. Però no esmercem ni diners ni esforços a integrar-los en unes pautes culturals, democràtiques i lingüístiques que són igualment importants per a la bona convivència. Deixem que l'esforç el facin ells, i no és que no l'hagin de fer, és que sovint els mantenim orfes de paràmetres. Respectem tant la seva presència que no ens atrevim a fer-nos veure com a societat consolidada a la qual s'han de sumar. Quan les escoles decideixen que el Nadal passa a ser la “festa d'hivern” no està integrant ningú: està impedint als nouvinguts d'entendre les bases tradicionals d'aquesta societat i, doncs, de compartir-les.

Mentre alegrement s'esquiva el debat, els diaris ens diuen que proliferen les bandes llatines (que ajuntaments i Mossos diuen que no existeixen) i que creix a casa nostra el salafisme, totes dues coses una resposta identitària davant el desconcert que planteja sempre el fet migratori. Una resposta radical que porta el germen de la marginalitat, de la no integració, del rebuig als valors que hem construït per basar-hi la convivència. Jo no he sentit que els partits, o els responsables polítics del tema, en parlin gaire, d'aquests fenòmens que estan en fase d'expansió. Si el discurs polític oficial no dóna respostes al neguit de la gent, o no recull allò que la gent viu, la gent gira l'orella cap a qui expressa aquesta realitat de manera crua, demagògica i incendiària. Perquè el neguit de la gent vol respostes. De moment, alguns ajuntaments han fet una passa endavant. A veure quan la fa el Parlament.